Preguntes a Déu

Sobre­tot últi­ma­ment, perquè passa el que passa, em pre­gunto sovint si Déu, acla­pa­rat per les seves res­pon­sa­bi­li­tats còsmi­ques, té temps de tant en tant de donar un cop d'ull al nos­tre tur­men­tat país. I si ho fa, em demano què deu pen­sar, tot i que ja sé que no m'ho vol­dria pas res­pon­dre direc­ta­ment, i segu­ra­ment m'ho faria dema­nar per inter­net al Vaticà, via regla­mentària parròquia-arxi­pres­tat-bis­bat. I si no volgués par­lar del meu país (cosa molt pro­ba­ble perquè el que passa no ho entén ni Déu), li dema­na­ria sobre els pro­gres­sos de la huma­ni­tat, uns pro­gres­sos gràcies als quals l'home expe­ri­menta la fugaç sen­sació de rec­ti­fi­car la seva obra, l'obra de Déu. Sobre­tot pel que fa la genètica, la medi­cina i la cirur­gia, qüesti­ons rela­ci­o­na­des direc­ta­ment amb la vida dels humans sobre la Terra, més impor­tants que cap altra.

Si con­tes­tava, el Tot­po­derós em remar­ca­ria molt ama­ble­ment que, un cop hem superat una malal­tia, ens n'envia una altra de més ter­ri­ble perquè no ens fem vanes il·lusi­ons d'arri­bar, algun dia, a ser immor­tals. Pel que fa a la medi­cina de farmàcia –per enten­dre'ns–, no gai­res expli­ca­ci­ons, només subrat­llar que les plan­tes no han tin­gut mai altres vir­tuts que aque­lles que ell els atorgà, en l'esgo­ta­dora set­mana de la cre­ació del món. Em faria por que s'enfadés de veri­tat si abordàvem temes com la mani­pu­lació genètica o el cul­tiu de frui­tes i ver­du­res en qual­se­vol època de l'any. Sos­pito que a Déu no li agrada gaire que l'home hagi inven­tat el per­nil dolç, els her­bi­ci­des, les sopes de sobre, l'ús de nitro­gen als fogons, que culli i mengi alls ten­dres en ple hivern a l'hemis­feri nord, que hi hagi síndries a l'abril, que les dones con­ce­bin de forma dife­rent a la seva nor­ma­tiva, i tota una llarga sèrie d'invents el deno­mi­na­dor comú dels quals és ten­dir a esme­nar la seva obra cre­a­tiva ori­gi­nal.

És clar que inten­ta­ria apro­fi­tar l'ocasió per dema­nar-li també què pensa de les seves esglésies, car­de­nals, bis­bes, cape­llans, fra­res, mon­jos i mon­ges. Qui sap si mos­tra­ria la mateixa intran­sigència que molts dels seus minis­tres demos­tren envers les misèries huma­nes, o si en canvi es mos­tra­ria tole­rant perquè coneix bé l'ani­mal ano­me­nat raci­o­nal. En tot cas, insis­ti­ria a pre­gun­tar-li per què l'home, dotat d'inven­tiva, sem­bla cec i és tan mesell. Per què, si el va fer a imatge i sem­blança seva, fra­cassa tan sovint i estre­pi­to­sa­ment? Per què camina tan deci­dit cap a la pròpia des­trucció? Dei­xem-ho, perquè no estic pas gens segur que Déu, tan osten­si­ble­ment envol­tat de mis­te­ris i silen­cis, volgués seguir-me mínima­ment la veta.