Preguntes a Déu

Sobretot últimament, perquè passa el que passa, em pregunto sovint si Déu, aclaparat per les seves responsabilitats còsmiques, té temps de tant en tant de donar un cop d'ull al nostre turmentat país. I si ho fa, em demano què deu pensar, tot i que ja sé que no m'ho voldria pas respondre directament, i segurament m'ho faria demanar per internet al Vaticà, via reglamentària parròquia-arxiprestat-bisbat. I si no volgués parlar del meu país (cosa molt probable perquè el que passa no ho entén ni Déu), li demanaria sobre els progressos de la humanitat, uns progressos gràcies als quals l'home experimenta la fugaç sensació de rectificar la seva obra, l'obra de Déu. Sobretot pel que fa la genètica, la medicina i la cirurgia, qüestions relacionades directament amb la vida dels humans sobre la Terra, més importants que cap altra.

Si contestava, el Totpoderós em remarcaria molt amablement que, un cop hem superat una malaltia, ens n'envia una altra de més terrible perquè no ens fem vanes il·lusions d'arribar, algun dia, a ser immortals. Pel que fa a la medicina de farmàcia –per entendre'ns–, no gaires explicacions, només subratllar que les plantes no han tingut mai altres virtuts que aquelles que ell els atorgà, en l'esgotadora setmana de la creació del món. Em faria por que s'enfadés de veritat si abordàvem temes com la manipulació genètica o el cultiu de fruites i verdures en qualsevol època de l'any. Sospito que a Déu no li agrada gaire que l'home hagi inventat el pernil dolç, els herbicides, les sopes de sobre, l'ús de nitrogen als fogons, que culli i mengi alls tendres en ple hivern a l'hemisferi nord, que hi hagi síndries a l'abril, que les dones concebin de forma diferent a la seva normativa, i tota una llarga sèrie d'invents el denominador comú dels quals és tendir a esmenar la seva obra creativa original.

És clar que intentaria aprofitar l'ocasió per demanar-li també què pensa de les seves esglésies, cardenals, bisbes, capellans, frares, monjos i monges. Qui sap si mostraria la mateixa intransigència que molts dels seus ministres demostren envers les misèries humanes, o si en canvi es mostraria tolerant perquè coneix bé l'animal anomenat racional. En tot cas, insistiria a preguntar-li per què l'home, dotat d'inventiva, sembla cec i és tan mesell. Per què, si el va fer a imatge i semblança seva, fracassa tan sovint i estrepitosament? Per què camina tan decidit cap a la pròpia destrucció? Deixem-ho, perquè no estic pas gens segur que Déu, tan ostensiblement envoltat de misteris i silencis, volgués seguir-me mínimament la veta.