El mirall de la hipocresia

L'acord pressupostari entre el PP i el PNB s'ha convertit en un mirall perfecte en el qual es pot reconèixer la imatge real de l'Estat espanyol. La rebaixa de 569 milions d'euros de la quota anual, la devolució de 1.400 milions suposadament cobrats de més per l'Estat durant el darrer decenni, el compromís per retirar la major part de recursos del Tribunal Constitucional contra les normes basques o els canvis en els trams de les tarifes de mitjana tensió, segellen l'acord del nacionalisme basc amb l'espanyol i l'aposta d'ambdós per un encaix satisfactori del País Basc a Espanya. El PP havia advertit, abans de negociar, que “no acceptaria privilegis a nacionalistes”; però, en realitat, ens ha ofert un mirall per entendre de quina forma s'ha anat construint l'estat autonòmic,a partit d'un doble llenguatge i una doble moral.

L'acord també ha situat Ciutadans davant un mirall en el qual es pot contemplar la seva silueta real (la del PSOE ja fa temps que la coneixem). El partit d'Albert Rivera havia recitat aquella cançoneta que deia que “el País Basc i Navarra havien d'unir-se al règim fiscal comú” i que “els territoris no tenen drets, sinó que en tenen les persones”. Però, a l'hora de la veritat, ha acabat sumant els seus vots als del PNB per tal de consolidar uns privilegis que, en aquest cas, no sembla que perjudiquin “els drets dels espanyols”.

Des de Catalunya, finalment, algunes veus unionistes s'han afanyat a contrastar l'habilitat negociadora d'Inñigo Urkullu amb la irrellevància del nacionalisme català. En realitat, no resulta gaire complicat imaginar-se què hauria succeït si aquest acord s'hagués subscrit amb algun partit català. Només cal submergir-se en l'hemeroteca i resseguir les reaccions del PSOE per l'acord del 1996 o les del PP per l'estatut retallat del 2003. El mirall basc, doncs, no només ens permet descobrir les contradiccions dels partits, sinó també la profunda hipocresia en què es fonamenta l'Estat espanyol.