Els desorientats

Durant quatre anys he anat una setmana al mes a París a fer classe. Ara hi soc tot i que només hi vaig un parell de vegades l'any. Durant tot aquest temps he anat seguint la desorientació de la política francesa i, el que és pitjor, la confusió dels intel·lectuals incapaços de veure que el món canviava malgrat que ells pensessin que no ho havia de fer. He presenciat la humiliació dels joves dels barris perifèrics, la majoria d'ells immigrants de segona o tercera generació i he viscut in situ els atemptats més sagnants, protagonitzats per aquests mateixos joves que, per un moment, s'han sentit protagonistes de la història. He vist el ràpid creixement del Front National de Le Pen i el no tan ràpid creixement dels indignats. I he vist la impotència de polítics i intel·lectuals per entendre res.

Amin MAalouf, en el llibre que m'ha inspirat el títol d'aquest article, Els desorientats, diu, referint-se al Líban, el seu país: “Érem camusians, sartrians, voltairians [...] i hem esdevingut cristians, musulmans, jueus...” Sí, ja sé que els problemes del Líban no són els nostres, o potser sí. En tot cas el que em preocupa és l'absència de referents intel·lectuals.

A Barcelona havia llegit tot tipus de comentaris sobre la victòria de Macron. Que si Europa estava salvada, que si es tractava de la victòria d'una marca afavorida per l'esfondrament del sistema polític tradicional. A París, malgrat la desorientació i els dubtes dels que l'han votat no a ell, sinó contra Le Pen, hi veig un petit bri d'esperança. Potser és que ha arribat el moment de repensar política, ideologia i terminologia. Sovint, l'esforç de dir les coses pel seu nom provoca la necessitat de repensar-les. Què vull dir? Posem un exemple. Saben d'on venen les denominacions dreta i esquerra? Després de la Revolució Francesa del 1789, a l'Assemblea Nacional, els que defensaven la revolució seien a l'esquerra i els que s'hi oposaven, ho feien a la dreta. Aquests dies a París hi ha qui es comença a preguntar, amb un cert retard, penso jo, si dreta i esquerra són encara bons conceptes per descriure la política del món d'avui. Almenys Macron té la valentia de dir que no és ni de dretes ni d'esquerres. Le Pen es presenta com la veu del poble i a Macron se'l presenta com la veu dels banquers i de les elits. L'esquerra ja no és la veu dels treballadors que voten Le Pen i Trump, i el representant dels banquers i les elits rep el suport de Cohn-Bendit, líder del Maig del 68. Le Pen parla dels banquers sense cor, enemics del poble i Macron és vist com la darrera esperança per a una Europa en plena confusió o, com diu Edgar Morin, simbolitza la renovació i la revitalització més enllà d'un sistema corcat. I la ciutadania? Doncs no és més que un concepte legal i una font de finançament de l'estat.

Però atenció, no ens enganyem. El fet és que gairebé la meitat dels francesos varen votar contra Europa en la primera volta, que és la més important, no tant per decidir el president però sí per obtenir una fotografia clara del moment. Les classes mitjanes i els professionals varen votar Europa mentre que els més desfavorits varen votar Frexit, tal com va succeir a la Gran Betanya o als EUA amb el Brexit o la victòria de Trump. I en la segona volta, malgrat l'esforç de molts per impedir el pas a Le Pen, hi va haver quatre milions de vots en blanc i dotze milions d'abstencions. Sempre ens quedarà París, on el 90% de ciutadans va votar Macron, un resultat mai vist a França.

Potser ens hauríem de preguntar per què la gent necessita Le Pens, Trumps i Farages, Mélenchons o Grillinis, perquè els vots entre opcions tan oposades circulen sense problemes d'una banda a l'altra, perquè un polític no tradicional i no sotmès a cap disciplina de partit aparta fàcilment les dues grans maquinàries electorals franceses: Els Republicans i el Partit Socialista. La gent necessita somnis i els partits no van més enllà de gestionar un curt termini tan insípid com cec. Tenim una gran manca de lideratge a tots els nivells, i quan en sorgeix un, no ho vol ser i tal vegada aquesta hauria de ser la característica d'un líder del segle XXI. Ésser-ho per a una situació concreta, no de manera vitalícia.

Diu l'escriptor Petros Màrkaris que en el món d'avui ja no hi ha polítics; només negociants. Si és així, la política ja no és el somni i la lluita per un món millor, sinó pur mercadeig. Estem desorientats, molt desorientats. Sort que nosaltres, els catalans, tenim un somni, sabem com hi volem arribar i qui ens acompanyarà en aquest viatge fantàstic. De moment som afortunats. Espero que quan el somni es faci realitat també sapiguem veure que som al segle XXI i que les noves realitats necessiten noves visions i noves maneres de fer les coses. Fer les coses d'una altra manera.