A la presó de Foix, la Gestapo la va interrogar amb fuets: “Ens van colpejar, a la meva cosina i a mi. A la tieta, no, potser perquè era més gran o potser perquè van pensar que, com que érem més joves, parlaríem. Però no vam parlar.” Després de set interrogatoris en diferents dies, Conxita Grangé Beleta i la seva cosina Maria Castelló tenien l’esquena i les natges cobertes de sang pels cops de fuet i de porra. La dona del director de la presó de Foix les feia sortir de la cel·la i, al jardí, curava les ferides amorosament amb compreses. “Una dona formidable”, va recordar Conxita Grangé, anciana, amb cabells blancs, i amb una memòria i un francès excel·lent, après de petita, a Tolosa de Llenguadoc, on la van criar, com una filla més, l’oncle Jaume Beleta i la tieta Elvira Ibarz. La cosina Maria era 15 anys més gran i la Conxita era “la nineta dels ulls de la casa”. Conxita Grangé havia arribat a França amb dos anys. Conxita Grangé era la setena de vuit germans i havia nascut a Espui, al Pallars Jussà, el 6 d’agost del 1925. Les tres dones, conegudes com “les Veleta”, segons recull la historiadora lleidatana Míriam Roma, autora de Les sis de Ravensbrück (Edicions Pagès, 2022), havien estat detingudes a Peny, a l’Arieja, el 24 de maig del 1944, quan feien d’enllaç amb els guerrillers que combatien els nazis col·laborant amb les xarxes de la Resistència.

En l’últim interrogatori a Foix, el cap de la Gestapo va dir a les tres dones que les enviarien a Tolosa, a la presó de Saint Michel, on tenien els mitjans per fer-les parlar. “Vèiem com arribaven les dones dels interrogatoris i la veritat és que les fuetades que havíem patit nosaltres no eren res; les dones eren torturades per la Gestapo a Tolosa.” El que les va salvar dels interrogatoris a Tolosa va ser el desembarcament a les platges normandes dels aliats el 6 de juny del 1944. No es van salvar, però, de Ravensbrück, on van arribar el 9 de setembre, després de dos mesos de recorregut en tren. Tenia el número 62.480.

Després de la mort de Neus Català, Conxita Grangé va passar a ser l’última catalana supervivent del camp d’extermini nazi on els cels són eternament de plom. Coincidint amb el centenari del seu naixement, el govern català dedica diversos actes i commemoracions per reivindicar la seva figura en l’Any Conxita Grangé. També coneguda com a Conxita Ramos en casar-se amb Josep Ramos Bosch, un antic guerriller català, va rebre destacades condecoracions de la República francesa, com ara la Legió d’Honor i la Medalla de la Resistència. El 26 de juliol del 2019 el Memorial Democràtic de la Generalitat i l’Ajuntament de la Torre de Capdella li van retre el primer homenatge a Catalunya, al qual no va poder assistir per motius de salut. Va morir un mes després, el 27 d’agost, a l’edat de 94 anys. L’aleshores consellera de Justícia, Ester Capella, va encapçalar la representació de la Generalitat al seu funeral, celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Mesos després, l’Ajuntament de Tolosa de Llenguadoc va dedicar una plaça de la ciutat a la seva figura.

Hi ha diferents vídeos, a YouTube se’n poden trobar, on Conxita Grangé explica els experiments mèdics dels nazis a Ravensbrück com el que va patir, plena de cicatrius a la cama, una russa amb qui després de l’alliberament va mantenir amistat. Amb un somriure d’estima recordava que, en un viatge de retrobament de deportats, la russa li va regalar una matrioixca petitona. Relatava la fam que les va empènyer, mentre cavaven trinxeres, a llançar-se a un camió ple de verdures podrides: “Vaig sentir el vent de les bales alemanyes. Però no em van tocar.” Són gravacions que testimonien els últims anys de vida de Conxita Grangé, en el transcurs dels quals es va dedicar a explicar la seva experiència als escolars i batxillers per advertir-los sobre les monstruositats que van significar el nazisme i el feixisme. “És per això que ho explico als joves, perquè sapigueu què ha estat el nazisme, perquè teniu el futur al davant vostre i no caigueu en aquestes idees d’extrema dreta ”, diu en un d’aquests vídeos. Quan els estudiants alemanys li demanaven si els tenia odi, els contestava el següent: “No, sou la tercera o quarta generació. Però als vostres avis, sí. He vist matar nens pels vostres avis i això no ho puc oblidar.”