Postmaterialisme

Els objectes no omplen. Els necessitem per viure, però no estem fets per consumir. En necessitem molts menys dels que creiem, però ens han malacostumat a un consum innecessari d'objectes. Ens repeteixen, una i altra vegada, que, sense aquest o aquell objecte, no podem viure bé, que l'hem d'adquirir per gaudir d'una vida més confortable. Finalment ens ho creiem i el cerquem.

La crida a comprar, a posseir l'objecte, a consumir-lo és constant i no té aturador. La mainada és la víctima més fàcil, més indefensa. Al cap de poc temps de néixer ja senten la necessitat compulsiva de comprar, d'adquirir, de tenir, de poder exhibir l'últim objecte al pati d'escola. Ja no es respecta el diumenge, com a dia de descans setmanal, ni la intimitat de la llar. Qualsevol espai i qualsevol temps és idoni per vendre un objecte, per caçar un potencial consumidor, per vendre-li el paradís dins d'una bossa de plàstic.

La roda de la producció i del consum no pot parar i el ratolí va empenyent pensant que va a algun lloc, però sempre està al mateix punt, encara que sua i li batega el cor a tot drap. El que obté a través de la producció, s'ho gasta consumint nous objectes i, així, successivament: produir i consumir, produir i consumir o més ben dit: produir per consumir. Li sembla que avança, que camina, que va cap algun lloc, però l'únic que fa és donar voltes dins d'un cercle viciós. Si no es desperta d'aquest malson i pren consciència de qui és i de què fa en el món, pot envellir ràpidament o patir un infart de miocardi.

Lluitem per tenir objectes, vetllem per conservar-los, gastem temps i diners per conservar-los. Ocupen les nostres converses, les nostres agendes, també ens fan enfadar i perdre molt de temps. Hem construït un braç mecànic que sembla que pugui arribar a qualsevol lloc, abastar qualsevol somni, fer realitat qualsevol expectativa.

No estem fets per a les coses, no estem fets per adossar-nos als objectes, per tenir-ne devoció. Estem fets per viure plenament, per estimar, per donar-nos. Necessitem els objectes, ningú no ho discuteix, perquè no podem resoldre totes les necessitats que tenim. Ocupen la nostra llar i la nostra ment, els utilitzem per treballar, per distreure'ns, per anar d'un lloc a l'altre. Senzillament, són útils. Allò que cerquem en ells és la utilitat, l'eficiència, l'eficàcia, però no els demanem més del poden donar.

L'error del materialisme és de concepte i no de forma. Consisteix a creure que les coses poden omplir el desig de plenitud de l'ésser humà. Com diu Ernst Bloch, el desig sempre roman com a desig. No hi ha res sota el sol que pugui curullar el desig que experimenta l'ésser humà dins de les seves entranyes. Hi ha petits bàlsams que alleugereixen la càrrega d'existir. Hi ha petits objectes que donen confort i fan més còmoda i amable l'àrida tasca de viure, però el desig essencial neix de les profunditats i travessa tota mena d'objectes, els penetra i resta viu, cercant un no se sap què, que ompli plenament.

El postmaterialisme comença quan s'han assaborit els amargs fruits del consumisme i la seva immensa buidor. Quan un s'adona de la trampa, de la broma de mal gust i pren consciència de la mala vida que genera aquesta ideologia, cerca nous valors, busca un nou mode d'existir, obrir pas a un nou paradigma en el qual l'ésser sigui el centre i no el tenir i en el qual el vertader valor es posi en les persones i no en els objectes.

En l'actualitat s'està obrint camí una sensibilitat postmaterialista i postconsumista. S'anhela una nova manera de viure, un nou mode d'entendre el sentit de l'existència. S'està produint una mutació dels valors. El materialisme comença a ser qüestionat i objecte de tota mena de crítiques. La terra crida: ¡Prou! El ratolí s'està cansant de girar voltes i no arribar enlloc. El nou paradigma està centrat en l'ésser, en la consciència, en el sentit, en les relacions humanes. La buidor que causa el materialisme és oceànica. No sadolla el desig i genera tota mena de frustracions. Separa les persones, genera gelosia i ressentiment, rancor perquè uns tenen molt més que els altres tot i no haver produït tant.

El nou paradigma obre les portes a un nou sentit de riquesa, a una nova idea de capital, que inclou béns no materials que són absolutament necessaris per tenir una existència més plàcida i més agradable. En definitiva, patim els símptomes inequívocs del final d'una civilització basada en el consum ràpid i en la producció indiscriminada d'objectes. Venen nous temps.