Opinió

Tribuna

Postmaterialisme

“Patim els símptomes inequívocs del final d'una civilització basada en el consum ràpid i la producció indiscriminada d'objectes

Els objec­tes no omplen. Els neces­si­tem per viure, però no estem fets per con­su­mir. En neces­si­tem molts menys dels que cre­iem, però ens han mala­cos­tu­mat a un con­sum inne­ces­sari d'objec­tes. Ens repe­tei­xen, una i altra vegada, que, sense aquest o aquell objecte, no podem viure bé, que l'hem d'adqui­rir per gau­dir d'una vida més con­for­ta­ble. Final­ment ens ho cre­iem i el cer­quem.

La crida a com­prar, a pos­seir l'objecte, a con­su­mir-lo és cons­tant i no té atu­ra­dor. La mai­nada és la víctima més fàcil, més inde­fensa. Al cap de poc temps de néixer ja sen­ten la neces­si­tat com­pul­siva de com­prar, d'adqui­rir, de tenir, de poder exhi­bir l'últim objecte al pati d'escola. Ja no es res­pecta el diu­menge, com a dia de des­cans set­ma­nal, ni la inti­mi­tat de la llar. Qual­se­vol espai i qual­se­vol temps és idoni per ven­dre un objecte, per caçar un poten­cial con­su­mi­dor, per ven­dre-li el paradís dins d'una bossa de plàstic.

La roda de la pro­ducció i del con­sum no pot parar i el ratolí va empe­nyent pen­sant que va a algun lloc, però sem­pre està al mateix punt, encara que sua i li batega el cor a tot drap. El que obté a través de la pro­ducció, s'ho gasta con­su­mint nous objec­tes i, així, suc­ces­si­va­ment: pro­duir i con­su­mir, pro­duir i con­su­mir o més ben dit: pro­duir per con­su­mir. Li sem­bla que avança, que camina, que va cap algun lloc, però l'únic que fa és donar vol­tes dins d'un cer­cle viciós. Si no es des­perta d'aquest mal­son i pren consciència de qui és i de què fa en el món, pot enve­llir ràpida­ment o patir un infart de mio­cardi.

Llui­tem per tenir objec­tes, vet­llem per con­ser­var-los, gas­tem temps i diners per con­ser­var-los. Ocu­pen les nos­tres con­ver­ses, les nos­tres agen­des, també ens fan enfa­dar i per­dre molt de temps. Hem cons­truït un braç mecànic que sem­bla que pugui arri­bar a qual­se­vol lloc, abas­tar qual­se­vol somni, fer rea­li­tat qual­se­vol expec­ta­tiva.

No estem fets per a les coses, no estem fets per ados­sar-nos als objec­tes, per tenir-ne devoció. Estem fets per viure ple­na­ment, per esti­mar, per donar-nos. Neces­si­tem els objec­tes, ningú no ho dis­cu­teix, perquè no podem resol­dre totes les neces­si­tats que tenim. Ocu­pen la nos­tra llar i la nos­tra ment, els uti­lit­zem per tre­ba­llar, per dis­treure'ns, per anar d'un lloc a l'altre. Sen­zi­lla­ment, són útils. Allò que cer­quem en ells és la uti­li­tat, l'eficiència, l'eficàcia, però no els dema­nem més del poden donar.

L'error del mate­ri­a­lisme és de con­cepte i no de forma. Con­sis­teix a creure que les coses poden omplir el desig de ple­ni­tud de l'ésser humà. Com diu Ernst Bloch, el desig sem­pre roman com a desig. No hi ha res sota el sol que pugui curu­llar el desig que expe­ri­menta l'ésser humà dins de les seves entra­nyes. Hi ha petits bàlsams que alleu­ge­rei­xen la càrrega d'exis­tir. Hi ha petits objec­tes que donen con­fort i fan més còmoda i ama­ble l'àrida tasca de viure, però el desig essen­cial neix de les pro­fun­di­tats i tra­vessa tota mena d'objec­tes, els pene­tra i resta viu, cer­cant un no se sap què, que ompli ple­na­ment.

El post­ma­te­ri­a­lisme comença quan s'han assa­bo­rit els amargs fruits del con­su­misme i la seva immensa bui­dor. Quan un s'adona de la trampa, de la broma de mal gust i pren consciència de la mala vida que genera aquesta ide­o­lo­gia, cerca nous valors, busca un nou mode d'exis­tir, obrir pas a un nou para­digma en el qual l'ésser sigui el cen­tre i no el tenir i en el qual el ver­ta­der valor es posi en les per­so­nes i no en els objec­tes.

En l'actu­a­li­tat s'està obrint camí una sen­si­bi­li­tat post­ma­te­ri­a­lista i post­con­su­mista. S'anhela una nova manera de viure, un nou mode d'enten­dre el sen­tit de l'existència. S'està pro­duint una mutació dels valors. El mate­ri­a­lisme comença a ser qüesti­o­nat i objecte de tota mena de crítiques. La terra crida: ¡Prou! El ratolí s'està can­sant de girar vol­tes i no arri­bar enlloc. El nou para­digma està cen­trat en l'ésser, en la consciència, en el sen­tit, en les rela­ci­ons huma­nes. La bui­dor que causa el mate­ri­a­lisme és oceànica. No sado­lla el desig i genera tota mena de frus­tra­ci­ons. Separa les per­so­nes, genera gelo­sia i res­sen­ti­ment, ran­cor perquè uns tenen molt més que els altres tot i no haver produït tant.

El nou para­digma obre les por­tes a un nou sen­tit de riquesa, a una nova idea de capi­tal, que inclou béns no mate­ri­als que són abso­lu­ta­ment neces­sa­ris per tenir una existència més plàcida i més agra­da­ble. En defi­ni­tiva, patim els símpto­mes inequívocs del final d'una civi­lit­zació basada en el con­sum ràpid i en la pro­ducció indis­cri­mi­nada d'objec­tes. Venen nous temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia