La negociant

Com que no vaig pen­sar a pre­gun­tar-li el nom, li direm Maria. Viatja amb nosal­tres en l'autobús de línia regu­lar que cobreix la distància entre Are­quipa i Puno, al llac Titi­caca. L'acom­pa­nyen el marit, que seu davant meu, i la filla, que seu amb ella just al meu dar­rere. És menuda, com gai­rebé totes les peru­a­nes, i molt guapa. Som­riu. Diuen que de tant mas­te­gar coca per refer-se dels incon­ve­ni­ents de l'altura els peru­ans pre­sen­ten una den­ta­dura ver­dosa, però jo les veig totes blan­ques. La de la Maria ho és molt. De tant en tant el marit es gira per con­tro­lar que tot en el nucli fami­liar vagi bé, i quan es troba amb la meva mirada, també em som­riu. És un país de gent afa­ble, amb aspecte de bones per­so­nes. També dis­cre­tes. D'aquesta part sud del con­ti­nent ame­ricà, conec Mèxic i l'Argen­tina. Els mexi­cans són expan­sius, i fins i tot quan expli­quen coses tru­cu­len­tes pro­jec­ten sobre ells matei­xos una iro­nia o un sar­casme que a mi, fran­ca­ment, em fa molt de riure. No he rigut mai tant com a Mèxic. Els argen­tins s'ho pre­nen tot més a la valenta i sofis­ti­quen l'humor. Però és que els argen­tins són tots euro­peus i estan tan can­sats de tot com tots els euro­peus. Els peru­ans par­len poc, i amb les parau­les jus­tes. No cri­den. L'altre dia, asse­gut en el banc d'una plaça pública, me'ls mirava. No vaig veure ni un calb. Tam­poc una barba. Tota la vello­si­tat es con­cen­tra al cap. Tenen els ulls amet­llats, de pupil·la fosca. La Maria els hi té. M'explica, perquè em giro per pre­gun­tar-li-ho, que ve de pas­sar un mes a França, prop de París, on una ger­mana seva regenta una farmàcia. Un germà viu a Bar­ce­lona, on fa de perit agrícola. Ha anat a França amb la nena. El marit s'hi ha reu­nit a l'aero­port a Lima i ara tor­nen al poble, Des­a­gua­de­ros, just a la fron­tera amb Bolívia. De Lima a Are­quipa han fet setze hores en autobús. D'Are­quipa a Puno els n'espe­ren, com a tots nosal­tres, set. Després encara en tin­dran qua­tre per arri­bar a casa. Les distàncies no tenen fi ni compte. L'autobús s'atura perquè esti­rem les cames. L'alçada és de més de qua­tre mil metres, i molts aga­fen un mal de cap ins­tan­tani. La nena de la Maria es mareja, i és a punt de vomi­tar. El pare em mira com sol·lici­tant-me com­prensió. Pas­sem pels indrets de la misèria de què ahir els par­lava. Tot­hom a l'autobús, que és de la terra, s'ho mira amb natu­ra­li­tat, si s'ho mira. I de què viu la Maria a Des­a­gua­de­ros, d'on han emi­grat els seus ger­mans? “Hi tinc un negoci.” El marit es tomba amb la mirada dura. Entenc que acabo de per­dre una amis­tat i que ella rebrà una amo­nes­tació. Quan arri­bem a Puno i bai­xem, no em salu­den ni em diuen res. L'endemà sabré que tota aquesta regió es dedica al “negoci” del con­tra­ban, més actiu a Des­a­gua­de­ros, per on passa la fron­tera.