Illes flotants

A pocs quilòmetres de la costa del llac Titi­caca, el més ele­vat del món entre els nave­ga­bles, un arxipèlag arti­fi­cial acull les famílies del poble uru. Són unes illes flo­tants anco­ra­des al fons lacus­tre, con­fec­ci­o­na­des i cons­tant­ment man­tin­gu­des pels matei­xos habi­tants amb les canyes que el llac els sub­mi­nis­tra. Tot és de la mateixa canya: el terra, les cases, les tau­les, els llits, els bancs on aco­mo­dar-se, les bar­ques de pes­car i d’anar d’una illa a l’altra a acor­dar matri­mo­nis... El sol, incle­ment a aquesta altura, per­cu­deix sobre la superfície blan­qui­nosa, encega i fa més fosc el blau del Titi­caca. Les canyes també tenen valor nutri­tiu: per equi­li­brar la dieta de peix i ànecs, els urus en mas­te­guen la polpa. Si noten un males­tar cor­po­ral, apli­quen la canya a la part ado­lo­rida i la visita del metge es pot ajor­nar. Par­len aimara, llen­gua que en altres llocs d’aquesta zona del país el quítxua impo­sat pels inques va des­plaçar. En una de les illes hi ha l’escola. Una barca hi des­plaça els nens cada matí. Un camp de fut­bol té tota una illa per a ell sol. Els urus, com tanta gent al Perú, poden pres­cin­dir si us plau per força de como­di­tats ele­men­tals però no del fut­bol. “Aquí el fut­bol no és un esport, sinó una religió.” I això que els equips peru­ans són flui­xos. La selecció naci­o­nal no gua­nya mai res: “Jugando como nunca, per­di­mos como siem­pre.” Han optat per seguir la lliga espa­nyola. Avui el diari El Comer­cio, el prin­ci­pal del país, obria la secció d’esports dient “La liga será Real”, donant per sobre­entès que es refe­ria a la lliga d’Espa­nya i al Real Madrid. Molts peru­ans han lle­git el titu­lar amb dis­gust perquè la majo­ria són del Barça. Els urus reben els bar­ce­lo­nins que els visi­ten com pen­sant-se que som amics de tota la vida de Messi. “Veuen la tele­visió des que l’espelma d’un nen que estu­di­ava de nits va calar foc a una illa i Fuji­mori els va pro­veir de pla­ques solars per gene­rar ener­gia.” L’expre­si­dent Alberto Fuji­mori és a la presó fa anys, acu­sat de cor­rupció. Està malalt, i hi ha un movi­ment perquè torni a casa. Els urus en són els més entu­si­as­tes. “El con­si­de­ren un bene­fac­tor, però des que tenen tele­visió la nata­li­tat ha dis­minuït i l’aimara és en perill d’extinció.” Viuen, prin­ci­pal­ment, d’exhi­bir-se davant els turis­tes i ven­dre’ls una arte­sa­nia que a casa no saps on posar. Els segles d’endogàmia es detec­ten en l’expressió, els movi­ments, la manera de par­lar... Can­ten unes cançons a canvi d’unes mone­des. Sento la inco­mo­di­tat d’un intrús. “Però viuen de vostès.” Fuji­mori també és vic­to­re­jat perquè va obrir el Perú al turisme per com­ple­men­tar els recur­sos de la mine­ria i l’agri­cul­tura. Els peru­ans volen viure de nosal­tres. També els urus, que si es van reti­rar de terra ferma va ser per fugir d’atacs i inva­si­ons i man­te­nir les essències ances­trals.