Invertir en lectura

Trobo una decisió molt encertada el Pla de Lectura 2020 presentat pel conseller Santi Vila. Un dels barems per mesurar la cultura d’un país, és, evidentment, el nivell de cultura dels seus ciutadans. El pla està pensat per fomentar el llibre en els propers tres anys i està previst dedicar-hi una inversió de 105 milions d’euros. La lectura és una infraestructura de primera magnitud. Una de les diferències més notables entre els països nòrdics i els meridionals és les hores que la gent dedica a llegir i el nombre de llibres per habitant que es publiquen, es compren i es llegeixen.

Quan un jove em demana consell sobre com pot orientar la seva professió, li dic sempre el mateix: llegeix. Tant si es dedica a la branca de les humanitats com si escull la ciència i les noves tecnologies. Miquel Batllori, una de les persones més sàvies que he conegut, diu en les seves memòries Records de quasi un segle, recollides per Cristina Gatell i Glòria Soler, que recordava una frase d’un escriptor francès que deia que no coneixia cap altra aristocràcia que la d’aquells que en algun moment de la seva vida han llegit fora mida.

segurament, l’escriptor francès no existia i Batllori ho posava en la seva imaginària boca per justificar el que tenia molt assumit. “Aquest període va ser per a mi el dels quinze als dinou anys, quan vaig llegir enormement, sobretot literatura, molta literatura catalana, tant medieval com del segle XX; i, igualment, molta literatura estrangera.”

Nosaltres, ben mirat, som el que hem llegit o el que hem assimilat de les nostres lectures. Una societat que no llegeix pot caure cap a la deriva de la ignorància estructural. En aquests temps d’eslògans, de missatges curts, d’impactes mediàtics, de pensament ràpid i simple, la diferència entre una persona llegida i una que no freqüenti els llibres serà cada cop més abismal. Quina és la lectura més idònia? Depèn dels interessos i la sensibilitat de cadascú.

El que compta és tenir una certa idea del món d’ahir i el món d’avui com a conseqüència de les lectures contrastades amb la realitat. Els llibres fan cultura i la cultura ens fa més lliures. El poeta Joan Margarit té una definició molt radical, molt exacta, relacionant els llibres i la llibertat. En un dels seus versos diu que “la llibertat és una llibreria”. Recordo amb sorpresa que als espais de venda de souvenirs de la Fira de Frankfurt l’any 2007, dedicada a la llengua i la cultura catalanes, hi vaig trobar una col·lecció de gots que portaven escrit precisament aquest lema de Margarit. Els llibres i les llengües no es barallen.

Els llibres, de fet, no són com les persones que t’importunen constantment amb la seva xerrameca inoportuna. Si no se’ls crida, no venen. Un pot escollir-ne el que li sembla. En la biografia de Montaigne, escrita per Stefan Zweig, es diu: “La meva biblioteca és el meu regne i procuro que la meva capacitat de governar-la sigui absoluta.” Els llibres et mostren els seus punts de vista, expressen els seus pensaments i n’inspiren d’altres. Només parlen quan són preguntats. Estan al servei dels seus amos.

Fomentar la lectura em sembla una acció de govern imprescindible. Li desitjo molt encert al conseller Vila. No és fàcil fomentar la gran lectura quan tot és curt, simple, gris i repetitiu. El llegir ajuda a tenir criteri propi i a saber posar les coses en el seu context històric, polític i social. Passarà aquest govern, el que vingui i tots els altres. La seva tasca serà recordada, historiada o fiscalitzada en els llibres del futur. El que quedarà és l’escriptura. Sabem que va existir Troia amb tots els detalls narrats per Homer a la Ilíada. Però encara discutim on es trobava aquella ciutat en guerra durant molts anys. La paraula perdura més que les persones i més que les pedres. Els llibres tenen una ambició d’eternitat.

El llibre posa les coses en un context determinat. Els llibres canalitzen la crítica, la imaginació literària, el saber, la història i els sentiments de tots els pobles en tots els temps. Explica George Steiner en un dels articles publicats a la revista The New Yorker, que després de nou anys de literatura clandestina, Soljenitsin tanca la seva trilogia fent una lúgubre observació: que només ha passat un segle des de la invenció del filferro de pues. I ell, que ha vist, viscut i escrit el súmmum de la resistència, de l’esperança contra l’infern, dona a entendre que és aquella invenció la que continuarà determinant la història del món modern. No hi ha, en la negror del seu fresc, una pinzellada més desesperada.

Sense llibres tindríem la gola seca i la llengua quedaria encastada al paladar, com diu un dels psalms fent referència a Jerusalem. La lectura és el bastó més segur per transitar per una modernitat en la qual abunden massa els bornis culturals.