Machu Picchu

Un pagès va cre­mar uns ros­tolls prop del riu. El foc se li va des­con­tro­lar, les fla­mes van pujar mun­ta­nya amunt i van dei­xar al des­co­bert al cim unes fei­xes pro­te­gi­des amb pedres. El pagès va apro­fi­tar la ganga per plan­tar-hi blat i pata­tes. El 1911, l’explo­ra­dor i pro­fes­sor de Yale Hiram Bing­ham va tenir notícia de les fei­xes, i s’hi va acos­tar. Com que no con­te­nien el “tre­sor inca” que espe­rava, es va limi­tar a fer-ne foto­gra­fies i endur-se’n unes peces. Un cop exa­mi­na­des, hi va tor­nar. Amb el patro­cini ara del govern del Perú, va des­bros­sar l’indret i es va fer posseïdor de més ves­ti­gis en nom de Yale, amb la pro­mesa de ser retor­nats. El Machu Picchu aca­bava de ser des­co­bert al món.

Totes les imat­ges que vostès hagin pogut veure d’aquell poblat neolític del segle XV de la nos­tra era envol­tat de mun­ta­nyes ver­ti­gi­no­sa­ment emer­gents ni s’acos­ten a la majes­tu­o­si­tat del natu­ral. Al Machu Picchu, s’hi ha d’anar. I cor­rin a anar-hi, si en tenen ganes, perquè aca­ba­ran tan­cant l’iti­ne­rari que ara es fa per l’inte­rior i només el podran veure de lluny. I si no el tan­quen, els turis­tes que hi deam­bu­len a milers cada dia seran més des­truc­tius que la malesa que s’hi va acu­mu­lar durant cinc-cents anys.

Té un tem­ple, però no era un lloc sagrat. Aquí la gent feia la seva vida, plan­tant pata­tes i blat a les fei­xes. Per què es van esta­blir tan amunt i en un lloc tan recòndit? No tan recòndit: hi pas­sava el Camí de l’Inca. Enlai­rat i al caire d’un pre­ci­pici? Taver­tet també s’hi situa. Deam­bu­lem per les cases, els magat­zems, els obser­va­to­ris solars, els car­rers, les mura­lles, els edi­fi­cis que van dei­xar a mig fer el dia que pel camí que unia la ciu­tat amb Cusco un emis­sari va arri­bar anun­ci­ant que uns homes ves­tits de metall aca­ba­ven d’envair la capi­tal de l’imperi... Van fugir mun­ta­nya avall, es van dis­per­sar. El pagès de l’incendi pot­ser només va fer una redes­co­berta fami­liar. Tot d’una surt el sol, i tot el verd s’il·lumina; tot d’una plou una mica i la boira fa des­a­parèixer els cims, alts o bai­xos.

Tintín al Tem­ple del Sol s’ins­pira en Hiram Bing­ham, des­do­blat en set savis que un cop tor­nats a casa són tor­tu­rats a distància pels inques als quals han sos­tret uns tre­sors. Els guies del Machu Picchu insis­tei­xen en el male­fici. Bing­ham, en la seva tomba, ha de notar com és cons­tant­ment vili­pen­diat: els objec­tes que es va endur a Yale en gran majo­ria no han tor­nat.

Un cop a baix, un matri­moni argentí que he cone­gut fa la cara de la gran deso­lació. El Machu Picchu no els ha agra­dat gens. Espe­ra­ven una altra cosa. Pot­ser més espi­ri­tual. Pen­sa­ven tor­nar-hi l’endemà, i se n’han des­dit. Tenim cares i adjec­ti­va­ci­ons per a les decep­ci­ons i dis­gus­tos. No en tenim tan­tes per a l’entu­si­asme, i avui a mi m’agra­da­ria de dis­po­sar-ne.