Mobilització

Com que enguany es cele­bra el cen­te­nari de la Revo­lució d’Octu­bre, no és sobrer recor­dar una de les refle­xi­ons de Vic­tor-Serge, mili­tant comu­nista que va llui­tar al cos­tat bol­xe­vic i escrip­tor crític amb l’esta­li­nisme. En la seva crònica L’any I de la Revo­lució Russa, Vic­tor-Serge afir­mava que la pre­tesa impar­ci­a­li­tat dels his­to­ri­a­dors és un mite. Ell escri­via expo­sant el punt de vista dels “revo­lu­ci­o­na­ris pro­le­ta­ris”: en el con­text de la seva època i la seva classe social. Així, sense fal­si­fi­car cap dada, deia que l’exhaus­ti­vi­tat amb els fets a la llarga afa­vo­ri­ria les clas­ses tre­ba­lla­do­res, els pro­ta­go­nis­tes de la revo­lució, ja que ells serien els prin­ci­pals bene­fi­ci­a­ris de la “des­mi­ti­fi­cació” i la des­trucció de les “lle­gen­des” dels que fins al moment havien estat els “ven­ce­dors de la història”. La causa de la revo­lució, afe­gia, no havia de témer res de la veri­tat. No cal dir com de tris­ta­ment l’esta­li­nisme va ensor­rar aquesta noble aspi­ració.

Ara bé, la idea de Vic­tor-Serge està empa­ren­tada amb el con­cepte de “veri­tat efec­tual” de Maquia­vel. El gran repu­blicà flo­rentí sos­te­nia que la veri­tat, en política, s’havia de tro­bar més en els fets que en els dis­cur­sos. La “veri­tat efec­tual” radica en les coses matei­xes i no en les parau­les, les apa­ren­ces o els som­nis. Es mesura per les con­seqüències, els efec­tes, i no pas per la retòrica de les inten­ci­ons, les grans teo­ries o sen­zi­lla­ment els pre­ju­di­cis. Per veri­tat efec­tual s’entén la rea­li­tat con­tra la ima­gi­nació. En política no es poden con­fon­dre l’una amb l’altra. Maquia­vel, almenys, acon­se­llava al Príncep que no caigués en aquesta fatal con­fusió.

En el procés inde­pen­den­tista, s’han gene­rat una sèrie de metàfores i relats per tal de situar l’opinió pública en el con­flicte català. Ona­des democràtiques, viat­ges a Ítaca, xocs de trens i dimen­si­ons des­co­ne­gu­des. I en les seves deri­ves més pro­ces­sis­tes, la retòrica no ha fet més que anar en aug­ment. Això ha estat així per tal de crear un frame, un marc con­cep­tual en funció del qual es podia inter­pre­tar la rea­li­tat. En ter­mes de Maquia­vel, seria més una qüestió de la “ima­gi­nació sobre la cosa” que de la “veri­tat efec­tual de la cosa”. Però cal dir de seguida que la política té un alt com­po­nent, òbvi­a­ment, de bata­lla de les idees i de bata­lla per les parau­les. Això ha estat útil: ha permès emmar­car els debats i ampliar la base social favo­ra­ble a la inde­pendència o, com a mínim, a l’auto­de­ter­mi­nació.

En el moment actual, tan­ma­teix, el recurs a les grans for­mu­la­ci­ons retòriques o, fins i tot, èpiques està abso­lu­ta­ment des­fa­sat. El to ha de pas­sar de l’apo­te­osi naci­o­nal a l’eficàcia serena. La data, la pre­gunta i el referèndum el setem­bre són ele­ments ben con­crets. Aquest setem­bre es mesu­rarà la capa­ci­tat de fer efec­tiva una pro­posta política per part de l’inde­pen­den­tisme i del movi­ment democràtic favo­ra­ble al dret ina­li­e­na­ble dels pobles a la seva auto­de­ter­mi­nació. És la prova de la rea­li­tat. Aquí totes les posi­ci­ons es con­fron­ta­ran amb els fets. És a dir, ara per fi es podrà posar de mani­fest el valor de la con­signa “referèndum o referèndum”.

Per tot això, val més no abdi­car de la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat ciu­ta­dana: no es pot dei­xar el con­flicte català sola­ment en mans dels repre­sen­tants polítics. Si de debò és pos­si­ble una “revo­lució cata­lana”, la mobi­lit­zació haurà de ser crei­xent, per­sis­tent i tos­suda. Mobi­lit­zació essen­cial per tal de fer pos­si­ble la rup­tura amb el règim del 78. I mobi­lit­zació essen­cial per tal de con­ver­tir la recla­mació del dret a deci­dir en quel­com més que un mer canvi de ban­de­res. Rea­lit­zar una revo­lució política implica anar més enllà del pre­sent. Sense estridències ni errors, caldrà empènyer i mobi­lit­zar-se a favor del referèndum i la democràcia.