Tribuna
La NACS a Indiana
Fa dues setmanes a la Universitat d’Indiana vam celebrar el col·loqui de la North American Catalan Society (NACS), en què van participar seixanta-set estudiosos de la nostra cultura. El col·loqui va anar molt bé i va servir per constatar dos canvis principals.
El primer és que la NACS ja és una associació plenament professionalitzada. Va néixer l’any 1978 com a associació acadèmica, però, com tot en la nostra cultura, s’hi mesclava un resistencialisme militant que es traduïa en aquell esperit de germanor i idealisme que coneixem tan bé. Ara a la NACS ens reunim no pas perquè siguem amics, sinó per compartir interessos acadèmics. La millor prova d’això és que als vespres ja ningú es troba per recitar poesia o per tocar la guitarra, sinó que simplement ens dediquem a beure els licors locals (en el cas d’Indiana, cervesa Upland, vodka Cardinal Spirits i bourbon Redemption), que és la forma més civilitzada d’acabar una jornada acadèmica.
L’altre canvi és que la majoria de ponències ja no responen al model de descriure un autor o una obra per situar-los en un període o en un moviment. Aquest model corresponia a la tasca de sistematització que es va fer al segle XX i que va consistir a classificar i historitzar l’arxiu cultural, una tasca que, en literatura, per exemple, va dirigir magníficament Joaquim Molas, tal com es pot veure ara en l’exposició al Palau Robert. Molas era un home d’estat complet. Una vegada Vinyet Panyella m’explicava que, quan ella li va dir sobre què volia escriure la tesi, ell li va respondre: “No, això ja tinc algú que m’ho fa.” Per tant, gràcies al rappel à l’ordre de Molas ara tenim una literatura catalana perfectament estructurada.
Per això, la tasca d’avui, ja predominant als col·loquis de la NACS, consisteix a teoritzar el nostre arxiu a partir de problemàtiques globals. Aquesta pràctica no s’ocupa d’estudiar autors o obres en si mateixos, sinó més aviat d’utilitzar-los com a ocasions per replantejar temes generals i interdisciplinaris, que poden anar des de la violència fins al feminisme, la democràcia o l’espai urbà. En la mesura que les universitats nord-americanes són el que podem anomenar el centre epistemològic de la globalització, ja que s’hi decideixen quins temes i quines aproximacions seran més rellevants, la NACS és una estructura d’estat clau que ens connecta amb el món global. A la NACS, ara presidida per l’extraordinari Mario Santana de la Universitat de Chicago i liderada per una generació nova (Henry Berlin, Jennifer Duprey, Juan Herrero-Senés, Javier Krauel, Albert Lloret, Aurélie Vialette i William Viestenz, entre molts d’altres), aquest exercici de poder intel·lectual és estimulant i productiu.