“Se t’ha acabat el futbol”

Se’ns en riuen davant dels nas­sos. És lamen­ta­ble, deplo­ra­ble, trist, esperpèntic i tots els adjec­tius que vostès hi vul­guin afe­gir. I el més indig­nant de tot és que no passa res; no passa mai res. I saben per què no passa mai res? Perquè fins i tot nosal­tres matei­xos a vega­des, amb la síndrome d’Esto­colm que por­tem a sobre, ho con­si­de­rem una anècdota. I no ho és; no és cap anècdota. És cate­go­ria. I més quan aca­bes sabent que no es tracta d’un cas aïllat. Ni d’un ni de dos ni de tres. De què els parlo? Del que va pas­sar dis­sabte a l’estadi Vicente Cal­derón de Madrid, on el Barça jugava la copa del rei. La poli­cia no només va impe­dir a alguns afi­ci­o­nats que entres­sin al camp amb este­la­des (ja em diran per què) sinó que en alguns casos, i amb un to fat­xenda, van impe­dir també l’accés a l’estadi a afi­ci­o­nats que duien una este­lada. Els van dei­xar fora! Diu­menge alguns mit­jans n’expli­ca­ven un cas. Dilluns un altre. I es veu que n’hi ha més. El seus relats són ben sim­ples: sense cap motiu ni expli­cació apa­rent, se’ls acosta un agent de poli­cia i no només els fa dei­xar l’este­lada en una pape­rera pro­pera sinó que els requisa l’entrada. “Per a tu avui no hi ha fut­bol”, li diuen a un. I en un altre cas, en què l’afi­ci­o­nat gosa dur-los la contrària recor­dant-los que dur una este­lada al camp no és cap delicte, el jove en qüestió no només es va que­dar sense par­tit (“se t’ha aca­bat el fut­bol”, li van dir) sinó que aca­barà denun­ciat per desa­ca­ta­ment a l’auto­ri­tat. I ara pen­sin en allò que els deia. Segur que s’han de con­si­de­rar anècdo­tes, aquests casos? A mi em sem­bla que no. Que unes quan­tes anècdo­tes una rere l’altra, i ja en són unes quan­tes, en aquest i d’altres par­tits, con­fi­gu­ren un patró. I con­tra això ens hauríem de rebel·lar. Què faria, vostè, si li passés això? Oi que no ho tro­ba­ria una anècdota? I que exi­gi­ria a Fis­ca­lia que actués, que iden­ti­fiqués els agents res­pon­sa­bles d’aquesta actu­ació? Jo vol­dria veure la Fis­ca­lia, el minis­tre o la dele­gada del govern a Madrid anun­ci­ant que pren­dran mesu­res i que ho inves­ti­ga­ran. Han sen­tit res? Prou feina té ella amb els jut­jats, és clar. Però és indig­nant. Qua­tre dies després, tots ple­gats aca­ba­rem con­si­de­rant els fets anecdòtics. Però no ho són.