Fidel, la breu limpidesa

Instruccions d’obligat compliment: facin el favor d’anar immediatament a veure l’exposició Un meteorit fugaç, dedicada a Fidel Aguilar i comissariada per Eva Vàzquez. La mostra –la més extensa que s’ha fet mai, després de les aproximacions d’Enric Marquès, el veritable redescobridor de l’escultor gironí, i de Narcís Comadira, el poeta que va fonamentar l’adscripció del jove artista al noucentisme– és una excursió intensíssima a la figura i la trajectòria d’aquesta “figura trista”, com el descriu Comadira, que ha generat, des de la seva mort, ara fa cent anys, “un culte secret” entre els gironins.

Sabria molt greu que Fidel Aguilar, traspassat als 22 anys, continués essent l’escultor a qui una minoria ret culte, convençuda com està que algunes de les seves peces (sobretot les últimes: els colossals caps de pedra, per exemple, o gran part de la producció de 1916) no solament mereixen estar al costat dels millors artistes del segle XX sinó que són el llegat, la premonició malmesa, de qui podia haver estat una de les figures més refulgents de l’art d’entreguerres. No ho sabrem mai, però seria del tot injust que aquesta exposició magnífica (i el catàleg, fet a dues mans entre la mateixa Eva Vàzquez i Jordi Falgàs) no es convertís en una referència inexcusable del panorama cultural català. En el catàleg –extens i altament documentat, amb més de 200 peces censades– es proposen diverses lectures de l’obra d’Aguilar. Des del noucentisme evident fins a la configuració d’un estil nou que s’agermana amb l’art déco, passant per una relectura de la “víctima de la misèria” (que ho va ser) que ens presenta l’escultor com algú amb una personalitat intensa, segur del seu art.

El “meteorit fugaç”, certament amb una resplendor que ha enlluernat generacions, el seu estil “sinuós i gràcil”, el poderós i madur entusiasme de la seva força juvenil, mereixen una visita inexcusable. Per embadalir-se amb la seva genialitat i per entendre millor un fragment decisiu de la nostra història.