El company el temps

Com més vell em faig, més m’agrada aquella expressió de “perdre el temps” i més por em fan els qui mai en tenen per considerar que hi ha afers més importants que el pas dels minuts, de les hores o dels dies. A mi, cada cop m’agrada més mastegar temps. Notar com passen els minuts. Abans, quan havia d’esperar una estona perquè arribés un autobús o un tren, em posava frenètic i l’espera se’m feia llarga i pesada. Després d’haver-ne viscut tant s’ha convertit en un aliat fidel, tant en els seus silencis com en els seus xivarris. Observar, reflexionar en silenci i solitud mentre cauen les hores no ho considero, ni de bon tros, una pèrdua de temps. Ans al contrari. Tot i així, recordo el temps com una llosa molt pesada en la meva infància. Encara perviuen a la meva memòria unes horribles tardes al convent de Valldonzella de Barcelona on la família, de tant en tant, visitava una tia monja de clausura. Mentre intentava inútilment que el temps passés ràpid enfilant-me per les columnes del claustre, al davant hi tenia el Tibidabo amb totes les seves emocionants atraccions. Diguem que el temps i les meves energies infantils anaven una mica descompensats.

Ara, el veig en la seva justa mesura. Potser, fins i tot, més de pressa del que m’agradaria. M’és igual. El més important és que ens acceptem mútuament com dos vells amics. Ho va dir molt clar E.M. Cioran en aquest aforisme: “La missió del temps és matar-me i la meva matar el temps. Que bé que s’hi viu entre assassins.” El meu temps s’aturarà just un instant després de la darrera pregunta. I de fet, no tinc coneixement de ningú que hagi mort el dia abans. Fins ara, als difunts se’ls deixava un espai, però cap recreació del seu temps en vida. I dic fins ara perquè les funeràries més avantguardistes també ofereixen penjar el perfil del difunt al Facebook per poder tafanejar amb quina música perdia el temps, amb quines pel·lícules, en quines converses... Imagino que es deu tractar d’una pàgina on només deu caldre fer-s’hi amic per poder-hi entrar, jo de moment no goso despertar-los del núvol. Com diu la llatinada, Sic transit gloria mundi, i com he sentit sovint a gent del meu poble dir, “I què?, vol ser el més ric del cementiri?” De fet, hi ha gent que viu en la il·lusió que aprofitar el temps significa guanyar una lluita, ignorants que la tenen perduda des que van néixer.