Com s’embolica la troca

A mesura que passen les setmanes i s’acosta el previst –previst?– referèndum, els dos bàndols s’envalenteixen i les amenaces dels uns i dels altres hom ja no sap prou bé si són pur teatre o tenen visos de realitat. La veritat és que, aprofundint en el text de les lleis professionalment, és ben rara la que no té redactats interpretatius, els quals semblen afegits per aquestes explosions de legalitat, per escapolir-se dels sidrals en què la política resta immersa permanentment. Hom diria que tot —o gairebé tot— és factible i que, a la vegada, es pot recórrer contra tot. Jo no crec que els juristes hagin redactat i redactin encara les lleis pensant molt en aquests extrems als quals, últimament, s’ha arribat. Han passat els anys i els defensors dels criminals de guerra serbis, assassins de pobles sencers no combatents, segueixen sense ser condemnats. Els que han mort ha estat per l’edat i les malalties. Els tribunals europeus i els seus magistrats s’hi han lluït!

Amb el malaguanyat assassinat amic, professor universitari, rector, escriptor i polític Ernest Lluch, ho veiérem sobre el terreny sols uns dies després. L’olor repel·lent i vomitiva de carn humana cremada escurçava la visita. Els habitants de pobles sencers eren cremats dintre de les seves cases sols per acaraments religiosos, de la Guerra dels Balcans al setge de Sarajevo del anys noranta. No puc fer menys que recordar de tant en tant aquells dies amargs en què aquells criminals de guerra ens ensenyaven envalentits les seves macabres accions, els caps d’algunes de les quals no han estat condemnats per raons de procediments i textos de les lleis internacionals. És una vergonya. Les conviccions dels magistrats i juristes no sempre han de coincidir, però els fets que s’observen en els judicis disten molt del que hom espera de la justícia. Si als nivells més alts i compromesos de la justícia, a nivells internacionals, es nota una falta d’unitat en les apreciacions del fets punibles, com volem que al nivell més petit s’administri la justícia amb equitat i exemplaritat? La independència de Catalunya n’és un trist exemple.

La justícia, que havia de ser vehicle de les llibertats i havia estat un bé molt important de la humanitat, ha degenerat, i els polítics, i més encara els dirigents de les potències mundials, parlen dels fets ocorreguts i dels probables que poden tindre lloc com un fet secundari. Les llibertats dels catalans, la seva independència, el dret a ser un mateix i no el súbdit d’una majoria aliena amb la qual no s’avenen orígens, història, fets, idioma, convivència i avenir, és una raó prou forta perquè la justícia restableixi l’ordre i el dret. La mena de joc que s’està jugant en aquests moments no portarà a cap lloc concret, sòlid, segur i just. No anem pas bé. La veritat és que no m’atreveixo a aventurar solucions o canvis. Llavors per què opino? Perquè, és clar, hi tinc tot el dret!