L’últim dia de la fira

Abans-d’ahir, dilluns de Pas­qua Gra­nada o de Pen­te­costa, va ser festa a Mataró, com tota la vida, i també als pobles més imme­di­ats: Vilas­sar de Mar i de Dalt, Cabrera de Mar, Argen­tona, Òrrius, Dos­rius... Que la festa que ha cai­gut del calen­dari a molts llocs de Cata­lu­nya segueixi pin­tada de ver­mell en aquests pobles adja­cents a la capi­tal del Maresme indica la importància que havia tin­gut la Fira de Mataró. A Mataró, Pas­qua Gra­nada ha estat sem­pre “la Fira”, per sobre de qual­se­vol altra deno­mi­nació. Ara ha que­dat reduïda a una fira d’atrac­ci­ons, però anti­ga­ment havia estat el cer­ta­men d’una set­mana de durada a través del qual Mataró pre­sen­tava les seves potències en tots els camps: la page­sia, la indústria, la manu­fac­tura, el comerç... El dilluns, la comarca ens visi­tava. Hi venia gent des del Mas­nou fins a Mal­grat. Mataró era aquell dia “capi­tal” del ter­ri­tori que Pau Vila li havia assig­nat segons el cri­teri que les comar­ques es con­for­men al vol­tant de la ciu­tat que fa de cen­tre comer­cial comú. La fira de Mataró va anar amb el temps per­dent importància, reflex del decaïment gene­ral de la ciu­tat, i ara no és res més que un con­junt de caba­lli­tos, com diem en català del que en cas­tellà són tio­vi­vos, i d’atrac­ci­ons ver­ti­gi­no­ses i impres­si­o­nants. La comarca ens ha dei­xat de visi­tar, perquè de fires d’atrac­ci­ons n’hi ha per­tot, i, en con­seqüència, ha renun­ciat a fer festa el dilluns de Pas­qua. Que­den els pobles fron­te­rers, per sim­pa­tia o per la força de la inèrcia ances­tral.

Em diuen que a Mataró hi ha una revi­fa­lla econòmica. Que la page­sia treu faves d’olla, que el tèxtil torna a pro­duir amb noves tec­no­lo­gies, que el Tec­no­cam­pus és seu de grans expe­ri­men­ta­ci­ons i que l’escola uni­ver­sitària que conté crida estu­di­ants de tot Cata­lu­nya. La gent ho comenta pel car­rer, les auto­ri­tats en pre­su­mei­xen. Les auto­ri­tats podrien orga­nit­zar una fira que mostrés aques­tes mera­ve­lles que no veiem, però l’impuls cre­a­tiu que impregna tan­tes ini­ci­a­ti­ves no ha tin­gut encara entrada a l’Ajun­ta­ment.

Fa uns dies, asse­gut en un bar de la Ram­bla, vaig salu­dar dos matri­mo­nis de Mal­grat. Havien vin­gut a Mataró a cal metge i havien apro­fi­tat per com­prar una peça de ves­tir a can Ser­ras i pren­dre un refresc. Em vaig posar dret i vaig estar a punt de foto­gra­fiar-los. Algú de l’altra punta de la comarca encara visita Mataró, o s’hi fa visi­tar.

Diu­menge, tard a la nit, vaig fer un volt per la fira. Algu­nes atrac­ci­ons començaven a tan­car i a la zona des­ti­nada a les con­su­mi­ci­ons diguem-ne gas­tronòmiques els pebrots i les bro­que­tes moru­nes es refre­da­ven a les gra­e­lles men­tre les tau­les devas­ta­des s’ana­ven bui­dant. A Mataró diem “sem­bla l’últim dia de la fira” per qua­li­fi­car el desor­dre. Encara no era dilluns i ja sem­blava l’últim dia de la fira.