Ara i res

Manllevo el títol d’una cançó de Mishima per parlar d’una manera de viure que John Lennon va definir en la cèlebre frase: “El present és allò que passa mentre estàs ocupat fent altres plans.” “Ara i res”, o bé “ara i tot” són consignes paradoxals, però la vida n’està plena, de contradiccions. Quan et toca passar per l’experiència de la pèrdua o de la malaltia, t’adones que la salut també és un art; l’art de fer-te conscient de la teva pròpia naturalesa, dels ritmes vitals que et cal respectar, de l’equilibri necessari que has de mantenir entre les forces físiques i anímiques per poder viure amb més harmonia. Cada ensopegada es pot convertir en una oportunitat per valorar i agrair tot el que tens; una opció per instaurar hàbits nous i deixar enrere velles maneres de fer que no t’aporten res de bo. Aquests dies de juny, coincidint amb un procés de curació personal una mica llarg , m’he llegit un assaig breu sobre meditació, “Biografía del silencio” de Pablo Ors, publicada per Siruela edicions. Des de fa temps, la pràctica d’aprendre a posar consciència en la respiració –el primer acte reflex que fem en néixer– ha estat per a mi una bona eina per ajudar-me a calmar la ment i trobar més tranquil·litat. Una sèrie d’episodis de malalties familiars i d’estrès m’han fet veure que hi ha moments en què cal un canvi profund. Moments que exigeixen instaurar una mirada interior al teu dia a dia. Hi ha massa soroll extern, massa agitació que no permeten parar i escoltar de debò què vols, què necessites, fins i tot què estàs fent per a tu mateix. No sé si tu, que ara llegeixes aquestes línies, t’has descobert perseguint coses que en el fons no desitjaves. Potser en algun moment t’has adonat que tenies com a pròpies les aspiracions dels teus pares o t’has fet conscient d’una sèrie de necessitats creades que no et fan més feliç. Pots fer un viatge i no veure res, pots anar de vacances i no descansar gens, pots haver-te creat una imatge que no s’assembli gaire al teu jo soc autèntic. Davant d’aquesta situació absurda, tens l’opció de parar, respirar, pensar; l’opció de tornar a néixer, si és possible, per segona vegada. Sobretot si no demanes que la vida s’ajusti als patrons o idees que t’has fet d’ella i tens el coratge d’entrar en l’arrel de la desil·lusió, pots començar a acceptar la vida tal com és. Això no t’ho ensenyen, però potser tens la sort d’haver conegut algú que ha sabut fer-ho i a qui admires profundament. Algú que et parla de la teva capacitat de canvi. El millor que pots fer quan tens un problema és viure’l. El dia a dia es converteix llavors en una manera d’estar amb tu mateix, sense rebutjar el que no t’agrada ni aferrar-te al que voldries que fos. Les reflexions d’Ors em fan pensar en un tipus de pràctica de meditació que alguns terapeutes bregats en la matèria anomenen “natural”, una manera d’escoltar-te en silenci, lliure d’idees, prejudicis i creences. Poso final a l’article amb el record de Carles Capdevila –del seu humor vital, de la seva saviesa en estat pur– al cor. Em sé acompanyada per gent que estima, i això em fa sentir immensament agraïda.