Ara i res

Man­llevo el títol d’una cançó de Mis­hima per par­lar d’una manera de viure que John Len­non va defi­nir en la cèlebre frase: “El pre­sent és allò que passa men­tre estàs ocu­pat fent altres plans.” “Ara i res”, o bé “ara i tot” són con­sig­nes para­do­xals, però la vida n’està plena, de con­tra­dic­ci­ons. Quan et toca pas­sar per l’experiència de la pèrdua o de la malal­tia, t’ado­nes que la salut també és un art; l’art de fer-te cons­ci­ent de la teva pròpia natu­ra­lesa, dels rit­mes vitals que et cal res­pec­tar, de l’equi­li­bri neces­sari que has de man­te­nir entre les for­ces físiques i anímiques per poder viure amb més har­mo­nia. Cada enso­pe­gada es pot con­ver­tir en una opor­tu­ni­tat per valo­rar i agrair tot el que tens; una opció per ins­tau­rar hàbits nous i dei­xar enrere velles mane­res de fer que no t’apor­ten res de bo. Aquests dies de juny, coin­ci­dint amb un procés de curació per­so­nal una mica llarg , m’he lle­git un assaig breu sobre medi­tació, “Bio­grafía del silen­cio” de Pablo Ors, publi­cada per Siru­ela edi­ci­ons. Des de fa temps, la pràctica d’apren­dre a posar consciència en la res­pi­ració –el pri­mer acte reflex que fem en néixer– ha estat per a mi una bona eina per aju­dar-me a cal­mar la ment i tro­bar més tran­quil·litat. Una sèrie d’epi­so­dis de malal­ties fami­li­ars i d’estrès m’han fet veure que hi ha moments en què cal un canvi pro­fund. Moments que exi­gei­xen ins­tau­rar una mirada inte­rior al teu dia a dia. Hi ha massa soroll extern, massa agi­tació que no per­me­ten parar i escol­tar de debò què vols, què neces­si­tes, fins i tot què estàs fent per a tu mateix. No sé si tu, que ara lle­gei­xes aques­tes línies, t’has des­co­bert per­se­guint coses que en el fons no desit­ja­ves. Pot­ser en algun moment t’has ado­nat que tenies com a pròpies les aspi­ra­ci­ons dels teus pares o t’has fet cons­ci­ent d’una sèrie de neces­si­tats cre­a­des que no et fan més feliç. Pots fer un viatge i no veure res, pots anar de vacan­ces i no des­can­sar gens, pots haver-te creat una imatge que no s’assem­bli gaire al teu jo soc autèntic. Davant d’aquesta situ­ació absurda, tens l’opció de parar, res­pi­rar, pen­sar; l’opció de tor­nar a néixer, si és pos­si­ble, per segona vegada. Sobre­tot si no dema­nes que la vida s’ajusti als patrons o idees que t’has fet d’ella i tens el coratge d’entrar en l’arrel de la desil·lusió, pots començar a accep­tar la vida tal com és. Això no t’ho ense­nyen, però pot­ser tens la sort d’haver cone­gut algú que ha sabut fer-ho i a qui admi­res pro­fun­da­ment. Algú que et parla de la teva capa­ci­tat de canvi. El millor que pots fer quan tens un pro­blema és viure’l. El dia a dia es con­ver­teix lla­vors en una manera d’estar amb tu mateix, sense rebut­jar el que no t’agrada ni afer­rar-te al que vol­dries que fos. Les refle­xi­ons d’Ors em fan pen­sar en un tipus de pràctica de medi­tació que alguns tera­peu­tes bre­gats en la matèria ano­me­nen “natu­ral”, una manera d’escol­tar-te en silenci, lliure d’idees, pre­ju­di­cis i cre­en­ces. Poso final a l’arti­cle amb el record de Car­les Cap­de­vila –del seu humor vital, de la seva savi­esa en estat pur– al cor. Em sé acom­pa­nyada per gent que estima, i això em fa sen­tir immen­sa­ment agraïda.