Els quasi lloretencs

Seria interessant escriure un llibre amb la biografia d’aquells personatges que no van ser lloretencs de naixement perquè les respectives famílies se n’havien anat de Lloret per diverses circumstàncies, però que s’hi van mantenir fidels perquè a la llar paterna van continuar sentint a parlar amb amor i nostàlgia del poble deixat. Es podria dir que eren quasi lloretencs. Al capdavall, les persones manifesten les seves afinitats per allò que diuen o fan més que pel lloc que els assigna una partida de naixement. A Lloret tenim una colla de personatges ben recordats tot i que els qui realment hi havien nascut eren els seus pares o els seus avis. Però ells, a mesura que podien, mostraven, de seguida, la seva predisposició a favor d’aquell poble de referència. Seria el cas, per exemple, de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (1876-1946), seguidor de l’escola de Gaudí, que, a les primeres dècades del segle passat, i gairebé gratis et amore va reformar l’edifici de l’església parroquial, dotant-la d’un espectacular aire modernista, i va construir, en el llavors nou cementiri, magnífics panteons que són veritables monuments. Joan Bta. Lambert i Caminal (1884-1945), una extraordinària figura de la música a Barcelona, organista famós i director de l’Escola Municipal de Música, va fer honor de la seva ascendència lloretenca –havia vingut d’Itàlia i havia convertit el cognom Lamberti en Lambert– i va dedicar a la població, en la qual feu concerts més d’una vegada, la suite La festa de Santa Cristina, que és una meravella. Joaquim Botet i Sisó (1846-1917), lletraferit, arqueòleg, numismàtic, introductor del moviment catalanista a Girona, va dedicar a la vila del seu pare diversos treballs històrics de caràcter monogràfic –sobre les escoles, l’església, l’hospital, etc.– i va excavar-hi, per primera vegada, l’anomenat Sepulcre Romà. I també hi podríem afegir un polític, Joan Lluhí i Vallescà (1897-1944), fill del lloretenc Joaquim Lluhí Rissech, fundador del periòdic El Poble Català. Al carrer de Sant Pere de Lloret hi queda encara la casa familiar amb una de les poques façanes d’època conservades. Lluhí i Vallescà fundà el periòdic L’Opinió, va ser conseller de la Generalitat (1932), estigué vinculat plenament als fets del 6 d’octubre de 1934 i acabà ocupant, fins i tot, ministeris a Madrid. Posteriorment, morí exiliat a Mèxic. A aquests caldria afegir, encara, els descendents de lloretencs que van néixer i triomfar a Amèrica. De material, no en falta pas.