Col·laboració i eficàcia

La proliferació d’atemptats islamistes a Europa i la simplificació de la manera de portar-los a terme fa que cada vegada més gent es pregunti, i que molts ho facin en veu alta, quan ens tocarà aquí?

No hi ha cap indicador que et permeti afirmar d’una manera taxativa on es produirà un atemptat o quina zona està completament exempta de riscos. Però hi ha indicis que indiquen l’increment del perill i que no es poden ignorar. Ja fa temps que els experts alerten de la radicalització d’una part de la comunitat islàmica a Catalunya i de l’augment de les connexions internacionals d’alguns dels seus membre. Però hi ha una dada molt més concreta. Des de començament d’any a Catalunya s’han fet gairebé el 40% de les detencions que s’han portat a terme a tot l’Estat relacionades amb el terrorisme gihadista.

A casa nostra FA ininterrompudament dos anys i mig que estem en el nivell 4 d’alerta terrorista en una escala de 5. Això significa que es considera que l’amenaça d’atemptat és alta. Aquesta situació comporta un gran esforç dels cossos policials per actuar en conseqüència, sobretot amb més presència al carrer. Però hi ha una feina que es veu i una altra, també imprescindible, que es porta a terme discretament. Estem parlant de recollir i processar el màxim d’informació. Amb aquestes dades els responsables policials, entre altres coses, elaboren periòdicament un mapa de riscos de tots els actes públics que es porten a terme i dissenyen, en conseqüència, els dispositius de seguretat.

Aconseguir bona informació i tenir el màxim d’elements que permetin processar-la adequadament és la manera més efectiva d’avançar-se a les possibles accions violentes, ja sigui dificultant als potencials terroristes l’accés als seus objectius o atrapant-los abans que actuïn. I aquí és on tenim un problema. Els Mossos d’Esquadra fa temps que demanen accedir a la mesa estatal d’avaluació de riscos, on es comparteixen les informacions que arriben de la Interpol i altres cossos policials. A banda, es reclama que es formalitzi l’acord per incorporar com a membre de ple dret la policia catalana al Centre d’Intel·ligència i Contra el Crim Organitzat. La presència dels Mossos i l’Ertzaintza a la reunió setmanal que es fa cada dijous no pot dependre del fet que se’ls convidi a participar-hi, tot i que així es fa habitualment. Aquestes i altres qüestions de coordinació són les que s’haurien de tractar en una futura reunió de la Junta de Seguretat que no s’acaba de concretar.

Des del 2009 no hi ha hagut cap reunió dels responsables de la Generalitat i del Ministeri de l’Interior en el marc de la Junta de Seguretat, que és l’organisme on s’han de tractar les qüestions de coordinació. Malgrat les reiterades peticions fetes des de la conselleria d’Interior encara no hi ha hagut una resposta favorable del ministeri. El conseller Jané va dir que havia posat fins a cinc dates sobre la taula al ministre Zoido. Aquesta és, per si mateixa, una situació injustificable i insòlita. Si hi afegim el clima d’alerta i la situació de risc, es converteix en una greu irresponsabilitat. I cal advertir que es pot convertir en alguna cosa més si s’acaba produint un atemptat i s’arriba a la conclusió que es podia haver fet més i es podia haver actuat millor per evitar-lo.

Cal allunyar la lluita contra el terrorisme del debat polític en general i, sobretot, preservar-la de la brega partidista. Una de les conseqüències de l’onada terrorista és que ha desdibuixat les tradicionals diferències entre la dreta i l’esquerra en matèria policial. Tant és així que a la Gran Bretanya el final de la campanya electoral ens ha mostrat una dreta defensant les retallades d’efectius i una esquerra demanant més policia. Però això no vol dir que no calgui debatre la manera com volem fer front a les noves amenaces: què exigim als governs que facin i a què estaríem disposats a renunciar nosaltres.

L’apoderament que reclama cada cop més la ciutadania també comporta implicar-se en les polítiques de seguretat. Informació i cooperació són terrenys on una xarxa social consciència poden ser tan eficaces com la mateixa acció. Si nosaltres estem disposats a fer-ho, amb més motius hauríem d’exigir que ho facin els nostres representants. És una qüestió de principis i de model, però sobretot d’eficàcia.