La gravetat atreu

Les regles físiques fona­men­tals de l'uni­vers sem­bla que com­por­ten una iso­tro­pia bàsica. La iso­tro­pia seria una qua­li­tat (d'un cos, d'una substància) que pre­senta les matei­xes pro­pi­e­tats físiques en totes direc­ci­ons. Ara: fent una inter­pre­tació lliure d'aquesta idea, es podria indi­car, pot­ser amb poc rigor científic, que l'uni­vers sim­ple­ment s'expan­deix en tots els sen­tits, des de tot arreu. Isotròpica­ment par­lant, i accep­tada aquesta con­dició, també es podria dir que qual­se­vol punt de l'uni­vers n'és, doncs, el cen­tre. Pur loca­lisme uni­ver­sal.

Així, des del nos­tre cen­tre de l'uni­vers, i simètri­ca­ment, obser­vem com a falta de grans lide­rat­ges que facin expan­dir, arren­gle­ra­des, les consciències naci­o­nals, nei­xen aquí i allà, espi­go­la­des, peti­tes inèrcies. Es tracta de per­so­nes que, com si for­mes­sin part d'un mateix cos o substància isòtropa, tenen cadas­cuna la mateixa o sem­blant inten­si­tat, inde­pen­dent­ment de quina es mesuri, en con­cret. I, per tant, el crei­xe­ment d'aquest uni­vers, l'expansió de la il·lusió naci­o­nal és ben homogènia: en tots els sen­tits i també des de tot arreu.

Aquesta nova iso­tro­pia naci­o­nal genera un nou esce­nari: assu­mim que hi ha un nou soroll de fons amb carac­terísti­ques dife­rents, cons­ta­ta­bles. Con­vin­guem, a més, que en un país anòmal com el nos­tre en què el pre­si­dent, com a molt, només pot ser un bon maso­ver, ens cal tenir un nou pla. Allò que ara en diuen un nou full de ruta en què cadascú afini el seu paper. Amb total gene­ro­si­tat.

La gene­ro­si­tat és cab­dal en un país com el nos­tre per poder gua­nyar espai al temps: llas­ti­mo­sa­ment cada vegada que la força de la il·lusió pren volada, al cap de ben poc temps el pes dels per­so­na­lis­mes enfanga i engo­leix aquell nou espai com si fos la força de la gra­ve­tat, que atrau indis­cri­mi­na­da­ment qual­se­vol intent de pren­dre el vol.

Per això, men­tre que l'aven­tura des­me­su­rada de volun­ta­ris i voluntàries d'arreu de posar camí a la força de la il·lusió i fer una con­sulta sobre la inde­pendència amb tots els ets i uts és una veri­ta­ble mos­tra de gene­ro­si­tat, el trist bati­bull de l'endemà entre López Tena i Móra ens demos­tra que, efec­ti­va­ment, la gra­ve­tat atrau. I que el nou pla és del tot neces­sari, urgent i que escapci, d'una vegada, la cai­guda en equívocs.

Perquè pot­ser la gran majo­ria de volun­ta­ris i voluntàries no volen que se'ls compti en el sac de les pro­e­ses d'en Móra a l'hora d'entrar, amb sarró ple de vots hipotètics, a Rea­gru­pa­ment per la porta gran que ell desitja. Ni pos­si­ble­ment el gruix de volun­ta­ris i voluntàries d'Osona entra­ran a la Casa Gran aga­fats de la mà d'en López.

I tot, pel seu natu­ral. Sense esca­ra­falls.