Himne

He enso­pe­gat amb l’himne de Bolívia. Suposo que n’hi ha molts més, però aquest m’ha fet gràcia de tan explícit com és. No el repro­duiré sen­cer perquè els him­nes –tots– són llau­nes lapidàries del cemen­tiri (tot i la bellesa de La Mar­se­llesa, la lle­tra és vio­lenta i impreg­nada d’apa, som-hi, matem-los...). Bé, el de Bolívia diu, al començament:

Boli­vi­a­nos, el hado pro­pi­cio

coronó nues­tros votos y anhe­los:

es ya libre, es ya libre este suelo,

ya cesó su ser­vil con­dición.

Aquesta és la pri­mera estrofa, que al·ludeix direc­ta­ment a Espa­nya. I després de gira­gon­ses patriòtiques, acaba així:

Liber­tad, liber­tad, liber­tad!

Totes les colònies espa­nyo­les, que de mica en mica han asso­lit la lli­ber­tat, can­ten la seva gesta i no estan en abso­lut dis­po­sa­des a tor­nar enrere. És com una pro­clama que digués: que bé que s’està essent lliu­res! Traçant el teu camí. I si els va mala­ment o bé, és d’ells la res­pon­sa­bi­li­tat, no de celles aixe­ca­des en un altiplà que dic­ta­mi­nen fins i tot si pots aco­llir refu­gi­ats o no.

L’imperi espa­nyol va arri­bar a ser enorme, quasi tant com l’anglès, però els temps han can­viat i les pobla­ci­ons voten i deci­dei­xen què volen fer amb la seva vida i amb els seus drets que cap tri­bu­nal exte­rior pugui eli­mi­nar, havent-ho votat el propi Par­la­ment.

No he sen­tit ni un sol argu­ment vàlid a la inde­pendència dels cata­lans. Sols diuen la llei, la llei, la llei. Oh, sí, la llei! El decret de Nova Planta també era la llei. I a l’Ale­ma­nya nazi també eren llei els camps de con­cen­tració. I tipus com l’Erdo­gan, aca­pa­rant poder i més poder, també argu­men­ten que és la llei.

És molt fàcil d’enten­dre: aca­para la llei i tot es farà al teu gust, no als dels usu­a­ris, altra­ment dits soci­e­tat civil.