Fi de curs

Quan un curs acaba sempre resulta pertinent preguntar-se si s’han pogut acomplir els objectius formulats al començament. El resultat acostuma a ser agredolç. D’uns anys ençà, a més, determinats problemes semblen evolucionar a pitjor: la desconnexió dels nois i noies vers molts dels continguts acadèmics de sempre i pel seu embolcall metodològic força desconnectat del món de pantalles i xarxes actual; l’augment dels casos d’assetjament cap a determinats alumnes i col·lectius; la relaxació dels valors que permetien atorgar sentit a l’estudi i a l’esforç de superació, així com al respecte de la convivència en els centres, etc. És clar que al costat de tot això hi trobem factors positius: l’aparició sovintejada d’equips directius i docents que en el seu centre (públic o concertat) emprenen processos de transformació organitzativa, metodològica, tot replantejant el mateix sentit de l’educació escolar.

Quan toca fer balanç, en un sistema educatiu tan divers i heterogeni com el nostre, el panorama, segons on es posi el focus, pot generar la continuïtat d’una determinada frustració, que no fa res més que certificar la desconnexió de bona part de la cultura escolar imperant en relació amb els reptes de la societat emergent, o bé es posa en relleu que el canvi ja fa temps que ha començat i que, a poc a poc però inexorablement, va ampliant la base de comunitats escolars que, encara que no tots fent el mateix, ni amb igual entusiasme, ni amb similars resultats, avancen en el convenciment del canvi necessari. Potser no saben bé bé que han de gestar com alternativa al model secular, però sí intueixen que continuar com si res passés aboca la dinàmica dels centres i el mateix exercici docent a una crisi d’identitat i de resultats molt perillosa.

Fer escola, fer de mestre i professor de secundària, haurà de reinventar-se. I això és bo pensar-ho amb calma ara que venen unes setmanes sense alumnes. Repensar la professió i la funció de l’educació bàsica, per exemple, no és renunciar a l’essència de l’exercici docent. Al contrari, cal potenciar el significat profund de la funció docent i obrir-la a tasques que van més enllà de l’exercici d’ensenyar una matèria, una hora rere una altra i, així, anar transitant de classe en classe en cada jornada escolar. Aquest paradigma, en molts centres, ja s’està substituint per un altre on la funció docent s’amplia i es reforça amb les tasques de tutoria, acompanyament i orientació integral de l’alumnat. Una orientació competencial, és a dir, al servei d’un aprenentatge vital, funcional, holístic d’alt valor formatiu. I atenent cada alumne en la seva singularitat única i cada grup classe com a laboratori social de convivència. Tenim deures per l’estiu. Pensem-hi!