Fi de curs

Quan un curs acaba sem­pre resulta per­ti­nent pre­gun­tar-se si s’han pogut acom­plir els objec­tius for­mu­lats al començament. El resul­tat acos­tuma a ser agre­dolç. D’uns anys ençà, a més, deter­mi­nats pro­ble­mes sem­blen evo­lu­ci­o­nar a pit­jor: la des­con­nexió dels nois i noies vers molts dels con­tin­guts acadèmics de sem­pre i pel seu embol­call meto­dològic força des­con­nec­tat del món de pan­ta­lles i xar­xes actual; l’aug­ment dels casos d’asset­ja­ment cap a deter­mi­nats alum­nes i col·lec­tius; la rela­xació dels valors que per­me­tien ator­gar sen­tit a l’estudi i a l’esforç de superació, així com al res­pecte de la con­vivència en els cen­tres, etc. És clar que al cos­tat de tot això hi tro­bem fac­tors posi­tius: l’apa­rició sovin­te­jada d’equips direc­tius i docents que en el seu cen­tre (públic o con­cer­tat) empre­nen pro­ces­sos de trans­for­mació orga­nit­za­tiva, meto­dològica, tot replan­te­jant el mateix sen­tit de l’edu­cació esco­lar.

Quan toca fer balanç, en un sis­tema edu­ca­tiu tan divers i hete­ro­geni com el nos­tre, el pano­rama, segons on es posi el focus, pot gene­rar la con­tinuïtat d’una deter­mi­nada frus­tració, que no fa res més que cer­ti­fi­car la des­con­nexió de bona part de la cul­tura esco­lar impe­rant en relació amb els rep­tes de la soci­e­tat emer­gent, o bé es posa en relleu que el canvi ja fa temps que ha començat i que, a poc a poc però ine­xo­ra­ble­ment, va ampli­ant la base de comu­ni­tats esco­lars que, encara que no tots fent el mateix, ni amb igual entu­si­asme, ni amb simi­lars resul­tats, avan­cen en el con­ven­ci­ment del canvi neces­sari. Pot­ser no saben bé bé que han de ges­tar com alter­na­tiva al model secu­lar, però sí intu­ei­xen que con­ti­nuar com si res passés aboca la dinàmica dels cen­tres i el mateix exer­cici docent a una crisi d’iden­ti­tat i de resul­tats molt peri­llosa.

Fer escola, fer de mes­tre i pro­fes­sor de secundària, haurà de rein­ven­tar-se. I això és bo pen­sar-ho amb calma ara que venen unes set­ma­nes sense alum­nes. Repen­sar la pro­fessió i la funció de l’edu­cació bàsica, per exem­ple, no és renun­ciar a l’essència de l’exer­cici docent. Al con­trari, cal poten­ciar el sig­ni­fi­cat pro­fund de la funció docent i obrir-la a tas­ques que van més enllà de l’exer­cici d’ense­nyar una matèria, una hora rere una altra i, així, anar tran­si­tant de classe en classe en cada jor­nada esco­lar. Aquest para­digma, en molts cen­tres, ja s’està subs­ti­tuint per un altre on la funció docent s’amplia i es reforça amb les tas­ques de tuto­ria, acom­pa­nya­ment i ori­en­tació inte­gral de l’alum­nat. Una ori­en­tació com­pe­ten­cial, és a dir, al ser­vei d’un apre­nen­tatge vital, fun­ci­o­nal, holístic d’alt valor for­ma­tiu. I ate­nent cada alumne en la seva sin­gu­la­ri­tat única i cada grup classe com a labo­ra­tori social de con­vivència. Tenim deu­res per l’estiu. Pen­sem-hi!