Dos pròlegs

El Callat (1956), de Joan Vinyoli, i Mirall tren­cat (1974), de Mercè Rodo­reda, són dues obres literàries capi­tals del segle XX —remar­queu que, dar­rere el sin­tagma segle XX, no hi he afe­git l’adjec­tiu, en aquest cas (de)limi­ta­dor, català—. I ho són, també, ni que sigui una mica, perquè totes dues inclo­uen sen­gles pròlegs de gran vàlua, en què els autors fan balanç de la seva obra publi­cada fins aquell moment. Són, l’un i l’altre, tex­tos molt citats pels experts, en els quals el poeta i la novel·lista s’expli­quen d’una manera clara i fonda a la vegada (com ja no ho van tor­nar a fer mai més, més enllà de l’obra con­creta, que és, per des­comp­tat, la manera més clara i fonda d’expli­car-se i de demos­trar una fili­ació estètica deter­mi­nada). Són, per cert, dues peces que ofe­rei­xen curi­o­ses afi­ni­tats, perquè en tots dos casos eren la res­posta d’un cre­a­dor cons­ci­ent davant la matèria del seu art, davant la seva vocació i la seva obsessió.

Vinyoli, en el seu pròleg, revela “que viu la poe­sia més com un mis­teri quasi religiós o com un exer­cici espi­ri­tual que com un ofici”. I encara hi diu que es pro­posa d’“expli­car una mica com s’han fet els seus lli­bres”; ergo “com entén la poe­sia”. Pel que fa a això dar­rer: “Creu l’autor que cada nou lli­bre seu ha estat una rèplica de l’ante­rior i alhora la con­ti­nu­ació i la inten­si­fi­cació d’un aspecte que en l’ante­rior apun­tava.” La idea sin­to­nitza prou amb una que exposa Rodo­reda en el seu pròleg a propòsit de la suc­cessió de novel·les i con­tes escrits després del gran marasme de la guerra: els títols es donen la mà, i no hi ha solució de con­tinuïtat entre els uns i els altres.

Tots dos escrip­tors defen­sen la clare­dat, la nuesa. Vinyoli —que, mal­grat els pres­crip­tors Cas­te­llet-Molas, sem­pre va tenir clar que la poe­sia ha de ser un llen­guatge simbòlic— optà per un “cant líric més pro­fund que ten­deix al des­pu­lla­ment i a la sim­pli­ci­tat”. Rodo­reda, per la seva banda, afirma que “per escriure bé entenc dir amb la màxima sim­pli­ci­tat les coses essen­ci­als”. I aquesta altra sentència, tan justa, de la novel·lista: “Tota la gràcia de l’escriure radica a encer­tar el mitjà d’expressió, l’estil”, segur que el poeta l’hau­ria subs­crita de punta a punta. O quan escriu que “una novel·la són parau­les”: ¿que pot­ser no hi hau­ria estat d’acord, Vinyoli, que sabia, com Rilke, que la poe­sia no és cosa de sen­ti­ments, sinó d’experiències (experiències que ell va saber for­mu­lar amb les parau­les jus­tes)?

Més enllà de tot això, hi ha, en cada text, aspec­tes pri­va­tius de cada un dels dos gèneres. “Una novel·la es fa amb una gran quan­ti­tat d’intuïcions, amb una certa quan­ti­tat d’impon­de­ra­bles, amb ago­nies i amb resur­rec­ci­ons de l’ànima, amb exal­ta­ci­ons, amb desen­ganys, amb reser­ves de memòria invo­luntària... tota una alquímia.” També, per a Vinyoli, la poe­sia tenia molt d’alquímia.