I l’octubre es va acostant

Amenacen els polítics electes, amenacen els funcionaris per un si de cas, amenacen els voluntaris que encara no saben que seran voluntaris i no passen de l’amenaça en boca ja sigui de la vicepresidenta del govern espanyol, del ministre de l’Interior, del fiscal general i fins i tot a vegades d’alguns polítics populars de casa nostra, enfeinats a buscar qui xiuli el president, encara que quan la xiulada era per a la senyora Sánchez Camacho deien nazis a qui practicaven el que ara és un legítim dret a la llibertat d’expressió. Però ara que hi ha data i pregunta cada dia queda menys temps. Menys temps per a què? Doncs per impedir el referèndum si hem d’escoltar els de Madrid o per organitzar-lo si hem de fer cas als que diuen que el govern no es farà ni un mil·límetre enrere. Cada dia és un dia menys, això està clar, i l’1 d’octubre està a tres mesos i pocs dies vista. Per tant, tothom va a la seva. Si és així, doncs, per què hi ha tanta gent preocupada en els escenaris que poden esdevenir? N’hi ha, dels que no volen la independència, que encara tenen l’esperança que el govern s’arrugarà o que els components dels diversos partits que el conformen s’enfadaran i això farà anul·lar la votació. D’altres confien en la força de l’Estat, sigui amb la força del convenciment que no deixaran votar (els que menys) o amb la força pública (els que més). I encara hi ha qui ja posa bena a la ferida i diu que hi haurà suspensió de l’autonomia per convocar immediatament des de Madrid eleccions autonòmiques. Alguns d’aquests confien que això sigui així i que sorgeixi una nova majoria ERC-Comuns. Ho veuen si n’hi ha, de teories... Peró és clar, s’obliden que hi ha data i pregunta i la voluntat del govern que els catalans votin. Passen els dies i els que es deien independentistes sense ser-ho del tot veuen com tot s’acosta i que s’hauran de decidir. Com explica bé Salvador Cardús, això s’acabarà bé perquè, si no, no s’acabarà. Doncs això, anem fent via!