Comentaris ociosos

1. Fa molts anys, un poeta que estre­nava una segona joven­tut comen­tava en una entre­vista el pas­satge del famós poema de Miguel Hernández sobre els oli­va­rers de Jaén que diu: “No los levantó la nada, ni el dinero ni el señor”. El nos­tre poeta, que deia rene­gar de totes les ide­o­lo­gies, s’exal­tava: “La nada no levanta nada. Lo que levanta los oli­vos de Jaén es el dinero y el señor. Natu­ral­mente que también están los obre­ros”. És clar que el lec­tor no tenia per què saber que el poeta era fill de capi­ta­lis­tes del vi de missa: ja diu la dita que dels pecats dels pares, els fills ne van gepe­ruts. Aquesta posició del que no es veu la pròpia ide­o­lo­gia em recorda uns comen­ta­ris sobre intel·lec­tu­als i polítics que van sor­tir fa tres anys al full domi­ni­cal d’un diari de Madrid que sem­pre s’ha cre­gut que repre­senta l’Estat. Un d’aquests comen­ta­ris­tes afir­mava que un intel·lec­tual ho és en la mesura que tracta la resta com si fos­sin intel·ligents: no cal dir que, per a aquest senyor, tot el que no hi cabia dins la Cons­ti­tució espa­nyola, li resul­tava inin­tel·ligi­ble. Un segon comen­ta­rista deia que l’intel·lec­tual ha de ser­vir a la veri­tat: fóra inútil asse­nya­lar que, en par­lar de la situ­ació cata­lana, aquest senyor par­tia de l’obli­gació d’aca­tar les lleis espa­nyo­les que volien des­truir l’escola cata­lana. Final­ment, un ter­cer comen­ta­rista par­lava del com­promís de l’intel·lec­tual amb la veri­tat i la justícia per damunt de qual­se­vol passió política: natu­ral­ment, per a aquest senyor, la “passió de nació”, com en deia ell, és una pro­vo­ca­dora de catàstro­fes... menys per als espa­nyols, que no gosen veure’s el gep.

2. Durant molts anys, quan havien de par­lar de Josep Pla, els peri­o­dis­tes gan­duls el tit­lla­ven de “murri de Llo­friu”. L’adjec­tiu era uti­lit­zat tant amb el matís indul­gent com amb el pejo­ra­tiu que esca­uen sense violència a la vida pública del per­so­natge. Però, en el tema de la llen­gua, Pla tenia les coses clares. Sabia apre­ciar les llengües de cul­tura, però des­tri­ava entre llen­gua pròpia i llen­gua impo­sada; la pròpia, l’hono­rava i en tenia cura; la impo­sada, la usava amb des­deny, si no l’escar­nia. En les obres com­ple­tes de Pla, la llen­gua impo­sada –amb la qual es va haver de gua­nyar les gar­ro­fes per raons prou cone­gu­des– no hi té cabuda. Si hagués dis­po­sat de mit­jans, o si hagués tin­gut un con­cepte més alt de si mateix, pot­ser no hau­ria escrit ni una rat­lla en la llen­gua impo­sada. Ara, quan el blat encara no és al sac, certs estra­tegs de l’Estat propi ja anun­cien coo­fi­ci­a­li­tats i dis­po­sen els maons per aixe­car una política cul­tu­ral que, fet i fet, podria dei­xar la llen­gua pròpia ofi­ci­o­sa­ment mino­rit­zada. Sos­pito que a Pla, supo­sat murri, el pro­jecte no li hau­ria agra­dat gens. I si, men­tres­tant, veiés com actuen certs mit­jans de comu­ni­cació del país, es posa­ria les mans al cap.

3. El film ‘La capsa de Pan­dora’, l’obra mes­tra de Georg-Wil­hem Pabst, està basat en sen­gles obres de l’escrip­tor ale­many Frank Wedekind, la pro­ta­go­nista de les quals és Lulú, la Pan­dora moderna. Ja conei­xen el mite grec de Pan­dora, la pri­mera dona, pre­cur­sora d’Eva: una núvia encan­ta­dora, plena de gràcia i bellesa, seduc­tora, men­ti­dera i incons­tant. L’art euro­peu de finals del segle XIX és ple d’har­pies, salomès, vam­pi­res­ses i pan­do­res: una amenaça per al mas­cle domi­nant. Pan­dora, con­cre­ta­ment, porta al damunt el pecat de la tafa­ne­ria, cosa que la farà obrir una capsa –gerra, segons el mite grec— que el seu marit li té pro­hi­bit de tocar i que escam­parà tots els mals pel món. Pan­dora repre­senta per a la huma­ni­tat aquell dilema entre donar i no donar, entre accep­tar i refu­sar, entre reve­lar i ama­gar, entre l’apa­rença atrac­tiva i l’inte­rior des­truc­tiu, entre el do repel·lent per fora i pro­fitós per din­tre. El mite també ens porta, ai, a la manera patri­ar­cal d’enten­dre el matri­moni: si no et cases, no men­jaràs mai calent, no tindràs des­cendència i et moriràs sol; en canvi, si aga­fes dona, hauràs de pen­car com un lla­dre per man­te­nir viu el foc de la llar, perquè ella és, com el foc, insa­ci­a­ble. (Fran­cesc J. Cuar­tero Iborra ho explica bé en el pròleg a la seva tra­ducció de la Teo­go­nia, d’Hesíode, edi­tada per Ade­si­ara). Aquests dies gent de molt bon cor ens adver­teix que no obrim la capsa de Pan­dora de la inde­pendència, perquè, sota la seva bonica apa­rença, s’ama­guen tots els mals del món. N’hi ha que aga­fa­ran por i n’hi ha que vol­dran obrir, audaços, la capsa. No obli­deu que, en el mite grec, el pòsit del reci­pi­ent és l’espe­rança.