Sunyer: punt final

No me’n sé estar, de dedi­car la gale­ria al meu mes­tre i amic Sal­va­dor Sunyer tot i que, uns i altres, amb motiu del seu decés, ja n’hem dit mol­tes coses. Però m’agra­da­ria remar­car encara el caràcter espe­cial de les seves exèquies, que van ser un dar­rer exem­ple de sen­zi­llesa. Va ser un comiat càlid, entra­nya­ble, en el qual la família va saber acom­bo­iar el patri­arca amb afecte, música i cants, inter­pre­tats per fills i nets, i amb la lec­tura de tres poe­mes de diver­sos moments de la vida d’en Sal­va­dor. Segur que molta gent hau­ria vol­gut dir coses, però amb aquesta reducció a la inti­mi­tat –mal­grat la mul­ti­tu­dinària presència d’auto­ri­tats i gent de tota mena dis­per­sos pel tem­ple– ningú no va poder capi­ta­lit­zar la figura d’aquest sal­tenc il·lus­tre. L’este­lada, sobre el taüt, defi­nia una vida. I al rec­tor de Sant Cugat cal posar-li un deu per l’elegància, el con­tin­gut del dis­curs i la unció amb què va home­nat­jar el seu par­ro­quià. Mal­grat aquest desig d’inti­mi­tat, vaig pen­sar que la família no tin­dria res en con­tra si el meu comiat a en Sal­va­dor s’allar­gava fins al cemen­tiri. I hi vaig anar, junt amb alguna altra per­sona. Com que la família tenia feina a anar salu­dant els que van assis­tir al fune­ral i, d’altra banda, per evi­tar esce­nes des­a­gra­da­bles, havia sug­ge­rit a la funerària que s’avancés amb el fèretre i el col·loqués ja a la sepul­tura, a punt de tan­car, vaig pas­sar una bona estona fent de guardià d’en Sal­va­dor i recor­dant els seus acu­dits de les clas­ses de català per a mes­tres. –Nois, un rato s’ha de dir una estona. El rato és l’home de la rata. I encara: –Si em dieu tinc que anar-hi, ja el podeu fer can­tar, el canari. Quan va arri­bar la família van for­mar un cer­cle al vol­tant del nínxol d’en Sal­va­dor i, amb total ente­resa, van pre­gar i van can­tar. La Carme, la vídua, va diri­gir les pregàries, cen­tra­des en el Pare­nos­tre; una de les netes va fer un solo preciós men­tre la resta de fami­li­ars hi posava una mena de música de fons. Quan li vaig dir que ho havia fet molt bé, em va con­tes­tar: –És que volia que l’avi estigués con­tent! Després, tots vam can­tar el Viro­lai i, per aca­bar, Els Sega­dors. Això que vam can­tar tots és un dir. Quan intento can­tar-lo a l’església de Llo­ret, en esmen­tar “la terra cata­lana” ja sem­pre se’m fa un nus a la gola. Allà se m’hi va fer doble­ment. La imatge d’aquell adeu sen­tit va ser sublim. –Joan –va dir-me la vídua–, en Sal­va­dor ha estat molt con­tent. Ho sento dins meu. M’ho està dient. Real­ment, ho havia d’estar. Si un enter­ra­ment pot engen­drar poe­sia, el d’en Sunyer excel·lia en aquest sen­tit.