Complicitats internacionals

Si veritablement el procés s’acosta cap a la seva fase final la qüestió de la independència catalana aviat deixarà de ser “un afer intern” d’Espanya per esdevenir un afer internacional. En el moment en què hi hagi una implicació directa d’un o de més actors en el marc de les relacions diplomàtiques la bretxa ja estarà oberta i trigarà més o menys, però la singladura que porta cap al ple reconeixement ja començarà a ser transitada.

El referèndum sobre la independència de l’1 d’octubre d’enguany pot revelar aquest nou context. Tan sols que hi hagi algunes figures en el concert dels estats i de les organitzacions internacionals que reconeguin la legitimitat de la causa catalana Espanya ja tindrà molts motius per amoïnar-se de debò en el seu propòsit de mantenir la integritat territorial. Aquest reconeixement és susceptible d’expressar-se en diverses circumstàncies, unes de manera més subtil, d’altres de manera més directa. No obstant això, el més previsible és que en una primera fase hi hagi actors internacionals que almenys reconeguin el conflicte i el caràcter de Catalunya com a entitat capaç de promoure una reivindicació justa. Ho podria fer, per exemple, una estructura internacional que validi el referèndum de l’1 d’octubre i constati l’existència de garanties de participació i de respecte als drets malgrat la prohibició constitucional espanyola de plantejar referèndums de sobirania unilaterals. Això ja es podria interpretar com una avançada d’aquest reconeixement que amb caràcter definitiu arribaria després de la declaració d’independència. N’hi hauria prou que una validació de la mena que suggerim la formulessin experts imparcials de prestigi incontestable encara que no tinguessin cap estat al darrere. Però en el supòsit que un o diversos estats compartissin l’al·ludida visió dels experts la partida encara estaria més decantada cap a la banda catalana.

Un altre escenari imaginable seria el d’una repressió desbocada atiada per les autoritats espanyoles no sols dirigida a esclafar el referèndum i a perseguir penalment els seus promotors sinó també, ni que fos amb efectes col·laterals, oberta a promoure una violació generalitzada de drets fonamentals entre la població catalana. Seria molt difícil que en aquestes circumstàncies no hi hagués cap actor internacional adscrit a alguna democràcia avançada que no censurés obertament l’Estat espanyol pels seus excessos tot orientant la seva denúncia cap a una protesta informal o per canals formals en les instàncies de les quals l’Estat espanyol forma part. En aquest darrer sentit recordo, per exemple, que els estats poden denunciar d’altres estats per violacions massives de drets fonamentals davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, com efectivament algunes democràcies consolidades van fer en interposar denúncies contra Turquia o Grècia durant els anys setanta en les derives autoritàries dels seus respectius règims. Qualsevol gest així seria una derrota diplomàtica sense parangó per al govern espanyol. El més interessant de la qüestió, tanmateix, és que encara que aquestes solucions semblin difícilment abastables, la veritat és que en la realitat de les relacions internacionals podria haver-hi subjectes modestos (o fins i tot molt poderosos) que ens sorprenguessin en una reacció hostil cap a Espanya en cas d’un acte desproporcionat.

De moment, el que sí que coneixem amb proves fefaents és el profund nerviosisme que corseca les autoritats espanyoles i els seus instruments de representació exterior a l’hora de fer front al repte català. Precisament perquè saben que la mínima expressió de reconeixement i de simpatia cap a una República Catalana ja pot precipitar un canvi radical en la narració del litigi, estan exercint una pressió extrema a través d’una ingent inversió de recursos. Ara bé, en algun moment es veurà que aquesta pressió extrema, especialment en aquells casos que pel seu prestigi o pel seu poder són immunes al que es pugui dictar pel govern d’una potència de segon ordre, pot acabar per girar-se’ls en contra i que allò que han intentant confinar desesperadament dins els marges d’un afer intern esdevingui, perquè els altres així ho manifesten, un “conflicte internacional”.