Opinió

Tribuna

Ha dit natural…?

“La dèria del natural com a valor positiu és una cosa dels nostres dies

A la car­nis­se­ria dema­nem per­nil natu­ral, diem prac­ti­car una ali­men­tació natu­ral, a la carta del res­tau­rant s’hi pro­po­sen mus­clos al natu­ral, en un xirin­guito de platja s’hi anun­cien gelats natu­rals. Els exem­ples d’ús i decli­nació de l’adjec­tiu “natu­ral”, en ali­men­tació sobre­tot, són infi­nits (també ho són d’altres, com lleu­ger, inte­gral, biològic, rústic, però tot tira cap a “natu­ral”). Ara sem­bla com si l’adjec­tiu “natu­ral” tingués un valor afe­git intrínsec, i vari­a­ble segons el con­text. Més enllà del seu ús, sem­bla com si l’adjec­tiu ens vingués a dir o a insi­nuar que la natura s’està morint, ofe­gada per la nos­tra civi­lit­zació (diguem-ne civi­lit­zació), i que cal ide­a­lit­zar-la a través dels seus ele­ments més útils (els ali­ments) i així sem­bla com si li tornéssim la seva essència. Però prou curiós resulta que, en llen­guatge ali­men­tari actual, el con­trari de “natu­ral” no és pas “arti­fi­cial”, sinó “indus­trial”. I això fa pen­sar una mica, no tro­ben?

Més o menys natu­ral deu ser tot el que men­gem, cent per cent sintètic pot­ser no hi ha res (subrat­llo el “pot­ser”). Però, tot i l’ori­gen natu­ral, hau­rem de con­ve­nir, per exem­ple, que una poma és feta per a la repro­ducció de pome­res i més pomes, i no pas perquè la mos­se­gui qual­se­vol pri­mera dama del Paradís Ter­re­nal. La llet de vaca és per ali­men­tar vedells i no pas bebès, etc. Com a tals, gran part dels ali­ments són immen­ja­bles o quasi: les pata­tes crues ens farien mal, la carn a tem­pe­ra­tura ambi­ent esdevé ràpida­ment un dels millors ter­renys de repro­ducció i crei­xe­ment de micro­or­ga­nis­mes patògens, ben natu­ral és el fugu japonès, aquest peix glo­bus que pot ser mor­tal­ment verinós per la tetro­do­to­xina que porta. I tots en sabem: hi ha quan­ti­tat de pro­duc­tes ben natu­rals que con­te­nen substàncies molt tòxiques.

La dèria del natu­rAL com a valor posi­tiu és una cosa dels nos­tres dies, i pot ser la punta d’un ice­berg fabri­cat amb com­por­ta­ments i filo­so­fies eco­lo­gis­tes, on els ele­ments raci­o­nals en són fora­gi­tats a cops d’evasió espi­ri­tual, mística o bucòlica. Fins fa poc, ali­men­tació natu­ral volia dir pobresa, men­jar cru o sense gaire ela­bo­ració. Però la truita s’ha anat girant i ara són els rics els qui volen men­jar “natu­ral”: coses poc trac­ta­des, sabors pri­ma­ris, poques sal­ses i espècies, lle­vat de si es tracta de geni­a­li­tats com la sal rosa de l’Himàlaia, el pebre fumat de Lam­pong, l’aigua Tai-Tapu de Nova Zelanda, que diuen que no té gust d’abso­lu­ta­ment res… Avui els rics, a taula, es com­por­ten com es com­por­ta­ven els pobres fa sei­xanta o vui­tanta anys. Només que aquells no podien triar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.