No s’hi val

El 1982, el grup anarco-punk anglès Crass va llançar dues cançons sobre la guerra de les Malvines, en què van suggerir, entre d’altres coses, que s’hauria d’endinsar una foto del príncep Andreu (que acompanyava la marina britànica) a la ullera de sa mare la reina; també donaven a entendre que la primera ministra, la Sra. Thatcher, s’assemblava força a una galleda plena d’excrements. El 2016, el raper californià YG va treure una cançó prou explícita (Fuck Donald Trump) en què afirma que si el flamant president vol construir murs, doncs ell, YG, desitja cavar una tomba a l’espera imminent de la defunció violenta del president esmentat. O sigui, des de fa mig segle una de les funcions primordials dels cantants del punk i del rap ha estat transgredir les normes del bon gust per tal de criticar les autoritats respectives de la manera més ofensiva possible. Solen aixecar polèmica, això sí, però cap govern dit democràtic no ha sentit la necessitat d’engarjolar-los. Menys el d’Espanya, és clar, que no només vol enviar un mallorquí a la presó tres anys i mig per haver fet una cançó de rap antireial entre humorística i enfurismada –amb una lletra plena de les referències obscenes que el gènere demana (i acompanyada d’un vídeo excel·lent, per cert)– sinó que aquest govern acaba d’embargar la caixa de resistència popular (quasi 4.000 €) que havia de sufragar les despeses legals del cantant. Un estat autoritari, va dir en Guardiola? Un estat patològicament esporuguit, més aviat.