Que hi ha algú?

El juny del 2011 l’assem­blea dels indig­nats de Bar­ce­lona no va reconèixer el dret a l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya. A El Periódico de l’11 de juny pas­sat, en un arti­cle ja indus­trial, Jordi Évole començava escam­pant ungüent (“el movi­mi­ento inde­pen­den­tista fue una revo­lución ciu­da­dana allà por el 2012”), per, ale­hop, sense llei de tran­sició argu­men­tal, aca­bar acar­nis­sant-se con­tra el movi­ment inde­pen­den­tista actual (¿pot­ser perquè ja és més matèric que el del 2012?, pre­gunto jo). A El País del 12 de juny pas­sat, amb alta meta­li­te­ra­tura, Enri­que Vila Matas dre­nava un deliciós micro­as­saig sobre el tedi. Tot un seguit de referències face­ta­des sobre la paràlisi del movi­ment ser­vien perquè l’escrip­tor col·loqués el seu gènere asso­ci­ant el tedi amb, és clar... el procés. (Ai, dic jo, quins temps, aquells, els del pre­procés, en què Espa­nya vivia ade­li­tada en una riquesa política com­pa­ra­ble a l’Ate­nes de Pèricles i en una fre­ne­sia tan entre­tin­guda com les con­xor­xes de la Roma antiga!) El 13 de juny pas­sat, després de fer dir a Guar­di­ola que “Qatar es un país con todas las liber­ta­des del mundo”, el Gran Wyo­ming aca­bava pre­sen­tant l’extècnic del Barça com un indi­vidu embo­git.

Des que es va anun­ciar la data i la pre­gunta del referèndum, s’han diagnos­ti­cat mol­tes cri­sis ner­vi­o­ses. A curt ter­mini, paral·lel a la repressió, cal pre­veure que apa­rei­xe­ran sec­tors que tenen mol­tes ganes de gua­nyar el referèndum que no volen con­vo­car. L’argu­ment despòtic il·lus­trat serà aquest: “Con­vo­quem el referèndum per aca­bar tot aquest marrón, àlies tedi, àlies boge­ria, àlies cop d’estat”. És el mateix llen­guatge de sem­pre: en la seva tra­dició política, fins i tot la via política suposa la volun­tat de negar la via política.