El segle XXI a la platja

A les deu del matí som tots jubilats a la platja, i tot d’una irromp el segle XXI. És l’últim dia de curs, els mestres no saben què fer amb les criatures que només miren el cel per la finestra i, acabats els exàmens, les han engegat a mar. Un grup de nois entra a l’aigua. Comencen jugant i acaben mig barallant-se. La mestra que s’ha unit a l’expedició corre a tocar d’ones. Crida “Pol!” i es gira mig grup. Després crida “Marc!” i es gira l’altre mig. Pols contra Marcs. Quan els jubilats feien sotes i es barallaven eren Peps contra Joans. Una senyora que es diu Elionor i que conec perquè havia estat alumna meva em diu: “Soc del segle passat, però sempre remarco que ho soc de la segona meitat.” Li dic que jo també, i es queda tota parada. Primer disgust del matí, matisat pel fet que els alumnes sempre han vist els mestres més vells del que són. M’ha sortit “vells”. Podria tirar el cursor enrere i escriure “grans”, però me n’abstinc. “A estudi, que el mestre es fa vell.”

Vaig ser usuari diari del metro de Barcelona entre els anys 2000 i 2012. Al començament em mirava la gent i em deia: som tots del segle passat. De mica en mica va anar embarcant el segle XXI, però agafat de la mà del XX. Pensava: el dia que el XXI vagi sol em sembla que em marejaré per efecte del vertigen del temps. Vaig baixar unes estacions abans.

Em trobo el segle en curs, de forma massiva i vital, a la platja. Són més ells o som majoria nosaltres? Diria que estem empatats. Desempataríem a favor nostre si no fos dia feiner i els “de la segona meitat del XX”, que ara són a la feina, ens acompanyessin. Els dissabtes i diumenges som majoria. De moment, és clar. El metro va circulant. A les dotze de la nit del Cap d’Any que marcava el pas d’un segle a l’altre vaig baixar a mar per fer una meditació: les ones, com els rius, són indiferents al pas del temps i al canvi dels anys i el segles. És igual l’ona d’última hora que la de primera. Sí, sí. Però no banya mai el mateix home, com ja va establir el filòsof grec. Faig aquestes aproximacions marítimes diürnes i nocturnes i després em passa el que em passa: que el pas del temps m’aclapara.

Les noies acaben de descobrir-se amb sorpresa i pudor el cos, i se’l protegeixen amb les dues peces del biquini. Les Elionors, que són fruit dels alliberaments de la segona meitat del segle passat, es treuen els sostenidors i exposen els pits al sol. Els Peps i Joans que les acompanyen o que van sols opten per observar les noies. Els Pols i Marcs també han descobert el cos de les seves companyes de classe i fan davant seu unes beneiteries infantils que elles observen amb indiferència o amb desdeny aristocràtic, com ahir i com sempre.