Cinema amb el president

Aquesta setmana acabarà bé. Ho sé perquè divendres es dona el tret de sortida al cicle de cinema a la fresca que té lloc cada any al fossat del castell de Montjuïc, amb el ben trobat nom de Sala Montjuïc. Ja en fa quinze. Hi hem vist Metropolis, West Side Story, Mandarinas, Cinema Paradiso, La teta asustada, Cantant sota la pluja, La vida de los otros, Nosferatu i tants altres prodigis. Aquest any s’imposa el cine concert El maquinista de La General, amb un grup de cambra format per músics de l’Orquestra Simfònica del Vallès i un trio de jazz. Hi acudiran centenars de persones i moltes no sabran que en aquell mateix indret, al glacis de Santa Helena, van afusellar el president de la Generalitat Lluís Companys. Crec recordar que als carreus encara hi ha marques de trets.

Aquest últim any que s’ha parlat tant de la profanació del Fossar de les Moreres per uns carrets d’anar a comprar o de la devaluació d’El Born com a espai de la memòria de 1714, és curiós que ningú no hagi reclamat un canvi d’ubicació per al cinema a la fresca ni tampoc per al tir amb arc que té lloc al mateix fossat de Montjuïc. No m’imagino les mateixes activitats al Fossar de les Moreres, per bé que allà hi ha morts i al castell de Montjuïc no: la diferència entre un fossar i un fossat.

Personalment, mentre no es projectin les pel·lícules en aquella paret –uns arbres ho impedeixen–, m’està bé que un espai de tan infausta memòria pugui ser rehabilitat socialment. No m’està tan bé que s’hi faci tir amb arc, per la cosa del mal gust. A Polònia, al Cau del Llop de Hitler, un complex de búnquers mig destruït camuflat al bosc, et conviden, per un preu mòdic, a disparar amb armes reals per practicar la punteria. Davant d’això, que es projectin pel·lícules a Montjuïc amb centenars de persones assegudes d’esquena al lloc dels fets no té més, sempre que no s’asseguin d’esquena a la memòria. Aquest any Companys es mirarà La La Land i Manhattan. Potser, fins i tot, revisarà El maquinista de La General, i riurem plegats.