El tramvia

Diguin el que diguin, el tram­via és el metro dels pobres. Quan no es pot fer un metro perquè és massa car, es recorre al tren en superfície. Ara: a mi m’agrada més el tram­via que el metro, com m’agra­den tots els sis­te­mes de trans­port que cir­cu­len a l’aire lliure i per­me­ten la con­tem­plació del dia que fa i l’espec­ta­cle del car­rer. He dit molts cops que, en con­tra de l’opinió de gai­rebé tots els mares­mencs, el tren de la costa no s’hau­ria de soter­rar mai. El par­ti­da­ris d’enca­uar-lo, a més de no tenir en compte que cos­ta­ria un ull de la cara i que amb aquests diners, com sem­pre ha dit Pere Macias, es podrien fer vuit hos­pi­tals, són els que no l’aga­fen mai. Si ho fes­sin sabrien que el tren vivi­fica perquè ofe­reix el millor tràveling del pai­satge cos­ta­ner i de les senyo­res i els senyors que s’hi bellu­guen i perquè per­met veure el sol abans o després d’entrar als túnels de Bar­ce­lona. Amb el tren a les fos­ques, la gent arri­ba­ria més trista a la feina i tor­na­ria a casa amb un humor intrac­ta­ble.

Pere Macias, que és d’Olot, la ciu­tat del tren famós d’on va ser alcalde, és el comis­si­o­nat de l’alcal­dessa Ada Colau perquè faci pas­sar el tram­via de dalt a baix de la Dia­go­nal. Explica que el metro és per a viat­ges ràpids i mul­ti­tu­di­na­ris i que el tram­via, amb més capa­ci­tat i velo­ci­tat que un autobús, és per a viat­ges més curts i cal­mo­sos. Em sem­bla que els viat­gers vol­drien la rapi­desa del metro i no la par­simònia del tram­via, però d’alguna manera s’ha de pro­mo­ci­o­nar el pro­ducte quan no hi ha diners per fora­dar el terra. I si el pro­mo­ci­o­nes­sin amb els meus argu­ments toni­fi­cants? La gent és molt sen­si­ble a la salut.

Un car­rer ocu­pat per un tram­via, com serà el cas de la Dia­go­nal perquè els cot­xes s’hi res­trin­gi­ran molt, a mi sem­pre em fa pen­sar en els antics països de l’Est. Anàvem a Zagreb o a Buda­pest quan aquí no hi havia tram­vies perquè els havíem supri­mit en nom del progrés, i trobàvem que aque­lles màqui­nes gus­pi­re­jants de ferro eren pròpies del sis­tema comu­nista, que si també res­trin­gia els cot­xes és per falta de poder adqui­si­tiu. L’alcal­dessa dels Comuns i l’exal­calde de CiU s’incli­nen pel tram­via, en un nou com­pro­messo sto­rico on, com sem­pre, els comu­nis­tes por­ten la ini­ci­a­tiva. L’antic recor­re­gut del tren d’Olot és un cir­cuit ciclista. Colau no podria haver tro­bat un asses­sor millor, perquè com­pleix totes les exigències que ara es por­ten.

Vaig aga­far l’últim tram­via que va cir­cu­lar per Bar­ce­lona, el 18 de març de 1971. En guardo el bit­llet com­me­mo­ra­tiu dins el lli­bre que en aquell moment lle­gia, El males­tar a la cul­tura, de Freud. L’endemà la premsa ho cele­brava. Els tram­vies, nosa dels cot­xes, havien des­a­pa­re­gut per sem­pre. Les bici­cle­tes, ni se les espe­rava. No sabem mai què ens atro­pe­llarà.