El primer de la Model

En les darreres setmanes s’ha parlat i s’ha escrit molt al voltant de la presó Model de Barcelona. És lògic: el tancament d’aquest gran establiment penitenciari, inaugurat l’any 1904, és una notícia important que, no sols posa fi a unes instal·lacions impròpies del nostre temps, sinó que també obre perspectives òptimes per a la ubicació en aquell gran casalot i els terrenys que ocupa d’equipaments públics necessaris. S’ha parlat, doncs, de la Model i ara mateix se’n torna a parlar, perquè aquest mes de juliol obre de nou les portes per acollir una exposició sobre els seus 113 anys d’història, una exposició que té l’interès addicional de permetre recórrer una part significativa de les seves dependències.

Parlar d’una presó tan gran i tan carregada d’història és parlar també de les persones que hi han passat al llarg dels anys, amb episodis certament punyents que s’han produït a remolc de les vicissituds del nostre passat més recent. Per això és natural que hom recordi que dins d’aquelles parets s’han trobat reclosos personatges tan coneguts com Francesc Ferrer i Guàrdia, el president Lluís Companys, Salvador Puig Antich o el Vaquilla. Tanmateix, s’ha escrit molt menys, o pràcticament gens, al voltant de la primera persona que va ostentar el trist privilegi de ser el primer executat dins el recinte, concretament l’any 1908. I això que aquest home no era precisament cap desconegut en el temps que li va tocar de viure, sinó que va ser un personatge enormement popular de la Barcelona de l’època, a causa d’una peripècia personal molt singular.

Es tracta de Joan Rull i Queraltó, àlies el Coix, un vidrier que havia nascut el 1881 a Vilabella, a l’Alt Camp, i que havia emigrat definitivament amb la seva família a l’antic poble de Sants cap al 1901. Format en les idees llibertàries dins el nucli anarquista més important de l’inici de segle, el Centre Obrer d’Estudis Socials, va ser detingut sota l’acusació d’haver posat una bomba a la rambla de les Flors, una bomba que va acabar esclatant al Palau de Justícia de Barcelona. Sortint de la presó indemne, en gran part gràcies a la mobilització activa dels seus companys, va fer un tomb radical a la seva vida i va decidir de treure un profit personal de tot el que sabia, de manera que es va convertir en un confident del govern civil, al qual va facilitar informacions de tota mena, autèntiques i falses, que li permetessin viure una vida molt més regalada. Va arribar un moment, però, en què la cobdícia va obcecar-lo, de manera que va considerar que els seus “serveis” no eren retribuïts com ell es mereixia. I per pressionar el governador, no se li va ocórrer cap altra cosa que posar ell mateix les bombes que denunciava, amb la complicitat d’una xarxa familiar al seu servei. Tot plegat, com és lògic, i malgrat la llestesa natural del personatge, havia d’acabar malament: el governador civil Ossorio y Gallardo va acabar fastiguejat d’aquell xantatge personal i, prèvia l’obtenció de garanties de condemna per part del sistema judicial, va fer-lo empresonar. Jutjat en una causa ressonant, que va ser coneguda com el “procés terrorisme” i que tota la ciutat de Barcelona va seguir amb una avidesa i una morbositat extraordinàries, Joan Rull va ser condemnat amb diverses penes, inclosa la de mort per cinc delictes d’atemptat per mitjà d’explosiu.

El Coix de Sants va ser ajusticiat pel procediment del garrot vil el dia 8 d’agost de 1908. Va ser, doncs, el primer executat de la nova presó Model i, contràriament al que passava fins feia pocs anys, no va ser una execució pública. El patíbul va ser instal·lat en un dels quatres grans patis del centre penitenciari, concretament el que hi ha entre la tercera i la quarta galeria, prop del carrer de Rosselló, i l’ajusticiament va correspondre al qui era aleshores el “mestre executor de la justícia”, Nicomedes Méndez. A fora al carrer, s’havia anar concentrant una gran gentada –va parlar-se d’unes dues mil persones–, que, després d’ensurts i corredisses, van anar abandonant els encontorns de la porta principal quan van saber que no els seria permès de veure el cadàver.

És, ja ho heu vist, una història gens edificant, protagonitzada per un home llest i pocavergonya que va morir als 27 anys i que va viure els últims set enfilat dalt d’una onada vertiginosa que el va arrossegar sense aturador possible. A ell, doncs, li va correspondre el trist honor d’obrir la nòmina horrible dels qui van morir darrere les parets d’aquell centre que ara acaba de tancar-se...