Anem a Tarragona?

Hi ha molta gent del Camp de Tar­ra­gona que de tant en tant va a pas­sar un dis­sabte d’oci a Bar­ce­lona: tea­tre i sopar. Cele­bra­ci­ons ínti­mes, regals o fins i tot un interès cul­tu­ral per allò que es cou avui dia fan moure amb natu­ra­li­tat la població amunt i avall del ter­ri­tori. La cosa can­via quan par­lem de distàncies cur­tes. Men­tal­ment és més a prop Bar­ce­lona que la ciu­tat veïna. I això és absurd. Bona part de la població es mou entre el tri­an­gle Reus-Tar­ra­gona-Valls per motius pro­fes­si­o­nals, però hi posa poc els peus per a oci cul­tu­ral. Val a dir que el trans­port públic tam­poc hi ajuda gens, i els pro­ble­mes d’apar­ca­ment poden fer can­sar qual­se­vol.

Aquest juliol tenim el Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Tea­tre de Tar­ra­gona (FITT) que, orga­nit­zat per la Sala Trono, és un bon motiu per tren­car aquesta dinàmica. La pro­gra­mació del FITT és atrac­tiva, i a sobre, hi ha pro­pos­tes que només podrem veure aquests dies a Tar­ra­gona. El fes­ti­val té un cap de car­tell inter­na­ci­o­nal, com Nigel Pla­ner, el cone­gut Neil dels Joves, que repas­sarà la seva llarga tra­jectòria; i als esce­na­ris del Metro­pol, l’antiga Audiència i el claus­tre del semi­nari hi actu­a­ran com­pa­nyies emer­gents euro­pees. Europa, com el Camp, serà la població la que la cons­truirà o no ho farà ningú. Fa anys els nos­tres alcal­des van fra­cas­sar estre­pi­to­sa­ment en ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar aquesta rea­li­tat que és el Camp de Tar­ra­gona, com ara estan fra­cas­sant en la for­ma­lit­zació d’Europa. Els polítics volen crear grans estruc­tu­res i obli­den que la cul­tura és allò que ver­te­bra ter­ri­to­ris. La cul­tura reu­neix els ciu­ta­dans, i no només els bene­fi­cis econòmics, com tenen la taleia de pen­sar. Si nal­tros no ens cre­iem el ter­ri­tori –i això vol dir assu­mir-lo sense reser­ves i sense bata­lles irre­so­lu­bles de cam­pa­nar– des de Bar­ce­lona con­ti­nu­a­ran només mirant el sud quan es tracta de bus­car algun racó on posar-hi allò que no volen tenir a prop, i no per venir-hi a veure què tenim i què fem.