Desconeguts

Diu que l’altre dia, en el con­cert que Deep Pur­ple va fer a Santa Coloma de Gra­me­net, va tocar unes notes d’Els Sega­dors en la intro­ducció del tema Per­fect stran­gers. Ho trobo sen­sa­ci­o­nal per diver­sos motius. D’entrada perquè, no sé a vostès, però quan anava a con­certs, i més si eren de grups o can­tants estran­gers, m’agra­dava que salu­des­sin i s’adre­ces­sin al públic. Que interac­tu­es­sin amb l’audiència, i si a més feien referències o pica­des d’ullet a qüesti­ons d’actu­a­li­tat, millor. Havia pas­sat abans, per exem­ple, amb Queen, Fred­die Mer­cury sor­tint amb una este­lada. Volia dir que sabien on ana­ven a tocar i qui tenien al davant. Aque­lles estre­lles que venen, sur­ten a l’esce­nari, toquen l’hora i mitja esta­blerta en el con­tracte i se’n van sense ni tan sols haver dit “bona nit”, mai m’han agra­dat. Resulta que, ja el dia abans, la banda britànica va actuar a Bil­bao i el teclista Don Airey va arren­car a tocar l’himne de l’Ath­le­tic Club. La sala biscaïna va embo­gir. A Can Zam, esce­nari del Rock­Fest, Deep Pur­ple va fer sonar al piano uns acords de l’himne naci­o­nal de Cata­lu­nya i els va enllaçar amb l’entra­deta de la cançó curi­o­sa­ment titu­lada Per­fec­tes des­co­ne­guts. Aplau­deixo la mur­ri­e­ria del teclista perquè entenc que aquesta picada d’ullet va amb sego­nes. I cele­bro que esti­gui al cas del procés encara que el govern espa­nyol s’entesti a fer creure que en l’àmbit inter­na­ci­o­nal això nos­tre no interessa. Fixin-se què diu la tor­nada de la cançó: “I si em sents par­lar amb el vent és que deus haver entès que devem con­ti­nuar sent per­fec­tes des­co­ne­guts.”

A aques­tes altu­res del procés, i amb la banda sonora de Deep Pur­ple, és la sen­sació real que et queda com a català. No ens ente­nen ni ens volen enten­dre. No ens pre­nen seri­o­sa­ment ni ens hi han pres mai. Que quan ens mani­fes­tem i recla­mem els nos­tres drets se’ns que­din mirant amb estra­nyesa, sense saber inter­pre­tar el que diem, fot. I, més encara, que se’t que­din mirant amb aque­lla cara com si esti­gues­sin veient uns per­fec­tes des­co­ne­guts.