El cementiri d’espectadors

“L’IVA ha deixat cadàvers arreu. Escenaris plens de morts, ha deixat aquest fotut impost.” La frase és de José Sacristán, l’actor que no renega de les espanyolades que va interpretar en la seva joventut i que ara, en la plenitud de la seva veterania, ha esdevingut una de les presències més respectades a l’escena teatral i cinematogràfica, sempre compromès amb la professió i amb la ideologia progressista. No està gens malament per a una persona que ja ha complert els vuitanta. Les seves declaracions coincideixen amb l’entrada en vigor de la rebaixa de l’IVA cultural, una magnànima concessió del mateix govern que va imposar-lo al sector de manera excessiva i irresponsable, com a càstig polític per la campanya contra la intervenció a la guerra de l’Iraq. La mesura, de moment, no afecta el cinema que, tal com descriu Sacristán i tal com podem comprovar els quatre arreplegats que encara sovintegem les sales, s’ha acabat convertint en entreteniment per a un cementiri d’espectadors absents. En tenen la culpa el preu de les entrades, el pirateig de continguts i la davallada de la qualitat de l’oferta, una combinació letal que ens allunya d’una infantesa educada en pantalla gran i sessions dobles. Les pantalles s’han anat empetitint, la màgia també, sepultada per la multiplicació d’imatges i per la banalització dels continguts practicada des del consum portàtil. Les sales de cinema ja són víctimes agonitzants d’aquesta realitat, i si l’ofec impositiu es manté, ho acabaran sent també la producció, la distribució i la interpretació, és a dir, la indústria sencera. Potser és el que, al capdavall, desitja aquest partit que lidera un senyor que, en preguntar-li quina és la millor pel·lícula que ha vist recentment, contesta: una o cap. Una sala sense gent és un desert sense diversió, una buidor inquietant, una llum inútil. Ja va advertir-ho fa temps de manera clarivident Alfred Hitchcock: “Per mi, el cinema són quatre-centes butaques per omplir.”