Raimon

Ha fet un pas al cos­tat. I l’ha fet solem­ne­ment. Dotze reci­tals al Palau de la Música Cata­lana han ser­vit perquè els seus fans es pogues­sin aco­mi­a­dar d’ell com a can­tant i ell posés punt final a més de 50 anys de can­tar i reci­tar de cara al públic. Sobre­tot als pro­fes­si­o­nals que han tre­ba­llat per vocació els és difícil tro­bar el moment de dir prou. Cosa que no vol dir que aga­fin l’ins­tru­ment i l’endre­cin defi­ni­ti­va­ment. Almenys això és el que espero d’en Rai­mon. Sem­pre hi haurà una causa, una situ­ació, un pro­blema que dema­na­ran que el can­tant de Xàtiva torni a pujar a l’esce­nari. Però ja serà en un moment deter­mi­nat i prou.

Rai­mon ha estat una per­sona ínte­gra, ha actuat sem­pre amb coherència i de ben segur que li deu­ria cos­tar molt pren­dre la decisió de dir adeu als esce­na­ris. L’altre dia vaig bus­car en el meu arxiu mal­gir­bat dels dis­cos i vaig tenir a les mans aquell que per a mi té un valor espe­cial que es titula Rai­mon a l’Olim­pia, de l’any 1966. Aquí a casa nos­tra estava pro­hi­bit i el vaig com­prar un estiu que vaig anar a pas­sar uns dies de vacan­ces a París, a casa de la meva ger­mana i el meu cunyat. A l’hora d’aga­far el tren, el vaig posar dins de la maleta, bar­re­jat enmig de la roba i amb un culet una mica petit. Per sort no va pas­sar res i quan vaig arri­bar a casa el pri­mer que vaig fer va ser enge­gar el toca­discs i escol­tar-me’l amb la mateixa devoció que escol­tava un frag­ment d’algun clàssic de la música. Puc dir que està gas­tat de tan­tes vega­des que el vaig posar. De fet, és un resum de les cançons més popu­lars d’en Rai­mon.

als més joves els deu resul­tar difícil enten­dre qui era i què sig­ni­fi­cava per a nosal­tres Rai­mon. No era fàcil escol­tar-lo ja que molts reci­tals eren sis­temàtica­ment pro­hi­bits i, a més, la cen­sura era molt estricta. Per això fèiem el que no faríem ara. Des d’Albons, amb el dos cavalls ple a ves­sar, vam aga­far car­re­tera i manta i vam anar fins a Ripoll per escol­tar el can­tant. Les car­re­te­res eren dolen­tes de veri­tat, el cotxe tenia dos llums a davant que sem­bla­ven més cuques de llum que no pas fars per il·lumi­nar la car­re­tera. Lògica­ment, pel camí no trobàvem llums enlloc de les car­re­te­res, fos­cor i més fos­cor. Tot ple­gat per il·lumi­nar-nos una mica en una època plena de tene­bres. Després, tornàvem en plena nit, satis­fets, i amb l’espe­rit pre­pa­rat per a la lluita de cada dia.

Sabeu quins eren els moments més bons dels reci­tals d’en Rai­mon? Doncs veient els poli­cies, ves­tits de paisà, amb les lle­tres de les cançons que havien pas­sat la cen­sura a les mans, i mirant-se l’un a l’altre quan el públic embo­gia i ells no ente­nien res. M’agra­da­ria tenir fil­ma­des aque­lles cares. I és que la neces­si­tat fa el lla­dre i els can­tants com­pro­me­sos van apren­dre a dir-ho tot apa­ren­tant que no deien res. “La nit, la nit és llarga la nit...” Nosal­tres sí que ho enteníem.