Opinió

Tribuna

La nau de l’esperança

“Per primer cop, des de fa molts anys, Catalunya està a l’abast d’ella mateixa

Ja fa 75 anys que els meus pares desem­bar­ca­ren a Mèxic. Fou el 22 de maig, pre­ci­sa­ment el mateix dia que aquest país va decla­rar la guerra a l’eix tota­li­ta­rista, va enviar sol­dats al sud-est asiàtic i les plat­ges de Nor­man­dia, entre altres llocs. Però mal­grat aquesta con­tingència, tal com uns deu milers de cata­lans més, hi tro­ba­ren pau i lli­ber­tat... Tran­quil·litat no tanta, ja que tres mesos després vaig néixer jo. Aquell cal­vari de sis anys que van patir pri­mer a Cata­lu­nya i després a França, doncs, a mi només em va tocar de retruc, però de qual­se­vol manera ha mar­cat inde­fec­ti­ble­ment la meva ja llarga vida.

Fa també tres quarts de segle, poc abans de sal­par de Mar­se­lla, que el meu pare va escriure un petit poema amb el títol de La Nau de l’Espe­rança que per mi ha estat un refe­rent sintètic de la seva vida i també de la meva, tot “espe­rant” que arribés el dia D. “Sola, ben sola, avança/en un mar de des­con­sol/empro­ant la llum del sol,/bella nau de l’espe­rança...” Mal­grat la gran fos­cor del fran­quisme, que sem­blava que no s’aca­ba­ria mai, com molts, l’home no va per­dre mai la fe en la resur­recció de Cata­lu­nya i, fins i tot en els pit­jors moments, sem­pre veié a l’horitzó la seva pàtria inde­pen­dent. La nau, amb tot i la mala mar, no dei­xava de “nave­gar pèlag enllà/amb la vela tota blanca”. L’home va morir aviat farà vint anys i ja ho veia més a prop, mal­grat que la gran estro­pada encara trigà un parell de lus­tres a esde­ve­nir, però quan va tan­car els ulls per sem­pre més seguia sense per­dre la fe. Jo he pro­cu­rat man­te­nir-me al cor­rent tan bé com he pogut de la marxa dels esde­ve­ni­ments i de la situ­ació dels cata­lans i, de tant en tant, fins i tot he pogut tren­car alguna petita llança a favor del seu desig, entre altres coses perquè he cre­gut que és la millor manera d’hono­rar la memòria de la meva nis­saga, però no cal dir que la lec­tura freqüent d’aquest poema m’ha aju­dat molt a man­te­nir viva la flama al mig de la soli­tud que m’envolta quo­ti­di­a­na­ment pel que fa al cada dia a la terra de tots els meus avant­pas­sats.

Com tots els de la meva edat, he vist el trànsit benèfic des de fa gai­rebé sei­xanta anys i tinc tot el dret a fer-me totes les il·lusi­ons. Per pri­mera vegada, des de fa molts i molts anys, Cata­lu­nya està a l’abast d’ella mateixa. Seria una tragèdia i una manca de dig­ni­tat que els seus fills dei­xes­sin esca­par l’opor­tu­ni­tat d’ésser tot el que llur nació es mereix. Aixe­cant un xic la vista, no cal anar gaire lluny per tro­bar exem­ples d’anti­gues naci­ons que ja no són més una colònia i han esde­vin­gut estats que gau­dei­xen de la rela­tiva inde­pendència que per­met la vida moderna i que han dei­xat “de ser un país ocu­pat”, com digué de Cata­lu­nya el dis­tin­git advo­cat Fre­de­ric Roda i Ven­tura, poc abans de morir l’any 1967. Ara és hora de dir-li a la Nau de l’Espe­rança: “Sola ben sola avança,/fuig de la calma del port,/la teva àncora és la mort/bella nau de l’espe­rança.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia