Recuperació i riscos

L’economia global creixerà un 3,5% aquest 2017 i una xifra molt semblant el proper any 2018. Es van confirmant els signes de recuperació econòmica, ja que és una dada millor del que s’esperava fa uns mesos. Les economies desenvolupades creixeran un 2% aquest any. Entre aquestes, la zona euro creixerà aproximadament també un 2% i els Estats Units ho faran prop del 3%. Les economies emergents creixeran un 4,5% aquest 2017 i s’espera que accelerin el seu creixement fins al 4,8% el proper 2018. L’Índia creixerà per sobre del 7%, la Xina, per sobre del 6% i els països del Sud-est asiàtic, per sobre del 5%. Algunes grans economies que havien tingut problemes els darrers anys, com Rússia, el Brasil i l’Argentina, tenen perspectives de creixement positiu per aquest any. Hi ha mostres de recuperació generalitzada. Però encara no podem parlar d’una recuperació plenament consolidada. Caldria que la inversió empresarial creixés amb més força i que millorés la productivitat, tant als països desenvolupats com a les economies emergents. I caldria, sobretot, evitar determinats riscos.

Moltes economies, especialment a Europa, arrosseguen volums molt alts d’endeutament, tant públic com privat. Al grup del G-20, el deute de famílies, empreses no financeres i governs suposa, per terme mitjà, un 220% del PIB. El 2007, just abans d’esclatar la crisi “només” era del 180%. Aquest nivell tan alt d’endeutament les fa massa febles davant una alça important dels tipus d’interès, precisament quan la majoria dels gran bancs centrals, liderats per la Reserva Federal, ja estan començant apujar els seus tipus oficials. Hi ha el perill que si això ho fan amb massa rapidesa, la càrrega d’aquest deute torni a frenar l’activitat econòmica.

Però el pitjor perill per a la recuperació és la possibilitat que s’escampin les polítiques de tipus proteccionista que ha promès començar l’administració de Trump. La promesa que mesures d’aquest tipus portaran a la solució ràpida dels problemes generats per la globalització pot estendre a d’altres països el suport a forces polítiques amb un ideari semblant.

La globalització ha estat un fenomen positiu, especialment per a les economies emergents. En els darrers trenta anys mil milions de persones han abandonat la pobresa. La població pobre ha passat de ser el 50% de la de tot el planeta, a ser-ne el 10%. A escala global, la desigualtat ha disminuït. En canvi, dins dels països desenvolupats, en aquest període de temps les desigualtats han augmentat. En els darrers trenta anys la renda de l’1% més ric de la població ha augmentat a una taxa anual mitjana tres vegades superior al de la resta de la població. L’atur elevat i la proliferació de relacions laborals poc estables ha fet augmentar el sentiment d’incertesa. Molta gent ha vist com els ha disminuït la protecció social.

Un corrent d’opinió creixent culpa la globalització i la lliure circulació de bens, serveis, persones i capital d’aquest augment de desigualtat dins dels països avançats. I poden donar suport amb facilitat polítiques proteccionistes. Amb això, es posaria en perill el flux de comerç internacional i el sistema econòmic i polític de tipus cooperatiu creat a partir dels anys 90; un sistema que ha permès el desenvolupament global, i que cal preservar. Per aquest motiu és de gran importància que als països desenvolupats es portin a terme polítiques que redueixin la desigualtat i la desprotecció i que permetin una millor distribució dels beneficis derivats de la globalització entre tots els grups de la població. Les polítiques fiscals hi poden jugar un paper clau. Alguns països han començat a ajudar les famílies amb ingressos més baixos mitjançant crèdits fiscals, que no desincentiven la participació al mercat de treball. Es pot millorar la progressivitat de l’impost sobre la renda reduint i eliminant les exempcions fiscals regressives. I, en general, es pot aconseguir un nivell més alt de redistribució de la renda mitjançant un millor ús dels impostos i les transferències.

Del bon resultat d’aquestes mesures redistributives a les economies desenvolupades en depèn, molt probablement, el manteniment d’un model econòmic que altres parts del planeta, les economies emergents i en desenvolupament, necessiten per continuar prosperant.