Comencen a treure’s les caretes

I tot d’una, de cop, tal­ment com la sor­tida d’una com­pe­tició espor­tiva, dimarts i dime­cres pas­sat el govern espa­nyol, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i altres ins­ti­tu­ci­ons esta­tals mani­fes­ta­ren haver pres mesu­res, les unes, i que en pren­drien d’altres perquè el referèndum no es porti a ter­mini. Totes les par­ti­des del pres­su­post de la Gene­ra­li­tat sus­cep­ti­bles de poder ser usa­des per l’adqui­sició d’urnes foren esbor­ra­des amb el mateix tarannà que els pares esbor­ren les par­ti­des no aptes de la carta als Reis d’Ori­ent que per pri­mera vegada fan de pròpia mà nens i nenes de primària, de set o vuit anys. “I ara, Gene­ra­li­tat! Si voleu jugar amb els pres­su­pos­tos, poseu-hi que com­pra­reu un cèrcol, unes bit­lles o bé un joc d’arqui­tec­tura de peces de fusta de color, o bé una nina que plori!” La mesura la pren­gue­ren per coar­tar les idees que es pogues­sin tenir de par­ti­des de des­pe­ses del pres­su­post, per al referèndum i altres des­pe­ses, encara que tot just facin aroma d’inde­pendència. És una bona bufe­tada difícil de con­tra­res­tar!

D’altra banda, con­tra tot, el govern de la Gene­ra­li­tat con­voca 500 pla­ces de Mos­sos a compte de les 1.500 pre­vis­tes, per raons de “segu­re­tat”, diuen. El con­se­ller Jané és el de la rèplica. Tot aquest gui­ri­gall anirà en aug­ment, l’estiu no ho podrà parar i es podrà veure –i patir– una par­tida de ten­nis amb qua­tre o cinc juga­dors per banda. Serà maco, sor­pre­nent i molt difícil per als nos­tres con­trin­cants d’aquesta, gai­rebé, ruleta russa!

Han entrat en escena també, els expre­si­dents del govern. Asse­guts els tres, Felipe González, José María Aznar i l’ine­fa­ble José Luis Rodríguez Zapa­tero, en uns apa­ra­to­sos i con­for­ta­bles sellons de pell blanca, feien una impressió difícil de clas­si­fi­car. Con­vo­cats per dir públi­ca­ment de tot i molt, ho feren, és clar. Els feien falta tres gui­tar­res i el Manolo Esco­bar. Tot el que digue­ren, can­tat, hau­ria impres­si­o­nat molt més. Res de nou, és clar.

Aznar, que sol dir a l’inrevés del que pensa, no ens vol dei­xar anar de cap manera. “Espa­nya no serà Espa­nya, sense Cata­lu­nya”, diu. El que no diu és si en seria, de bonic, Cata­lu­nya sense Espa­nya! Pel que fa a Zapa­tero, no digué res que valgués un ral, com sem­pre. “Els referèndums són con­fron­tació i no quan­ti­fi­cació de les parts.” Ho degué por­tar escrit, perquè d’altra manera... González va ser l’únic que digué quel­com pota­ble. “Espa­nya sense Cata­lu­nya no és Espa­nya: serà una altra cosa.” Seria maco si no hi hagués afe­git amb rotun­di­tat: “Cata­lu­nya no serà inde­pen­dent!” Qui el fot! Et regala un cara­mel que no es pot lle­par! En una inter­venció a con­ti­nu­ació, González va exi­gir la via del diàleg necessària­ment. Està molt bé, però per als cata­lans la via comença a tenir molts senyals d’esgo­ta­ment. En qual­se­vol cas, és a Madrid que ho hau­ria de repe­tir. Que­den un paner de dits i de fets per comen­tar, i els que bai­xen! Mira­rem de ser-hi.