La mare dels ous

El pre­si­dent Puig­de­mont ha dit que el pre­si­dent Tar­ra­de­llas, avui, no podria bai­xar de l’avió a Madrid, perquè el detin­drien. Es refe­ria a dos fets: que la llei d’ales­ho­res feia de Tar­ra­de­llas un fugi­tiu a cap­tu­rar i que el govern Rajoy s’atrin­xera en la llei con­tra qual­se­vol nego­ci­ació política. No el van dete­nir. Tam­poc no li van dir que tenia una única via: anar al Congrés dels Dipu­tats, on la majo­ria espa­nyola, sem­pre supe­rior a la majo­ria cata­lana (per raons demogràfiques), ja s’encar­re­ga­ria de refu­sar qual­se­vol pro­posta que els inco­modés.

No es tracta pas de situ­a­ci­ons com­pa­ra­bles: allò que el govern espa­nyol dei­xava en sus­pens ales­ho­res no era pas la llei d’un estat de dret, sinó la llei fran­quista que tots estàvem trac­tant de dei­xar enrere. Hi ha, però, cer­ta­ment, un ele­ment idèntic i com­pa­ra­ble: qual­se­vol majo­ria cata­lana democràtica –com ho havia estat la sor­gida d’aque­lles pri­me­res elec­ci­ons del 15 de juny de 1977, com ho va ser més recent­ment la majo­ria que va nego­ciar i obte­nir la reforma de l’Esta­tut i com ho és l’actual majo­ria par­la­mentària inde­pen­den­tista– estarà sem­pre en mino­ria, per si mateixa, a les Corts Gene­rals.

I aquesta és la mare dels ous. Pot sot­me­tre’s a la pico­na­dora demogràfica, sense remei, la volun­tat majo­ritària d’un poble, d’una nació com Cata­lu­nya, d’una “naci­o­na­li­tat” cons­ti­tu­ci­o­nal, que és un sub­jecte polític dife­ren­ciat, per més que no tin­gui sobi­ra­nia plena? És evi­dent que no. Per això, Suárez es va dis­po­sar a nego­ciar amb Tar­ra­de­llas, perquè una majo­ria cata­lana (encapçalada per Joan Reventós) ho feia ine­lu­di­ble.

També el poste­rior pacte cons­ti­tu­ent de 1978 seria clar al res­pecte: la “cons­ti­tució ter­ri­to­rial espa­nyola” que li era implícita esta­blia que Espa­nya no podia impo­sar-se a Cata­lu­nya, raó per la qual la dar­rera paraula esta­tutària era del poble de Cata­lu­nya con­sul­tat en referèndum, per sobre del que hagués apro­vat el Congrés dels Dipu­tats. Con­clusió: davant d’una pro­posta cata­lana majo­ritària que resulti inac­cep­ta­ble per a la majo­ria de les Corts Gene­rals, només pot haver-hi un camí: nego­ciar. Pro­po­sar alter­na­ti­ves i nego­ciar. Allò que no ha fet encara el govern de l’Estat, durant els set inter­mi­na­bles anys que han trans­cor­re­gut des de la sentència de l’Esta­tut que va esquar­te­rar l’esmen­tada “cons­ti­tució ter­ri­to­rial espa­nyola”, pinyol del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal de 1978.

Tar­ra­de­llas no hau­ria dei­xat pas­sar tant de temps. Hau­ria con­tes­tat amb la força de la màxima uni­tat pos­si­ble i, doncs, sense maxi­ma­lis­mes, i hau­ria forçat la nego­ci­ació impres­cin­di­ble, des del propi espe­rit del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal. Avui, es posa­ria les mans al cap, davant de l’actu­ació de la majo­ria cata­lana actual, encas­te­llada en una exigència il·legal: la demanda d’un referèndum que l’actual estat de dret no pre­veu i que els experts més favo­ra­bles ja han dit que, perquè fos vin­cu­lant, dema­na­ria una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal que la majo­ria democràtica espa­nyola no admet.

Després de tota una vida plan­tant cara al fei­xisme, Tar­ra­de­llas no enten­dria que un suc­ces­sor seu es pro­posés actuar en con­tra de l’estat de dret. Sabia, en el seu cer­vell, en el seu cor i en la seva pell, que la llei democràtica, bona o dolenta, actual o fos­si­lit­zada, és la trin­xera bàsica de la lli­ber­tat i de la dig­ni­tat huma­nes i que, fora seu, només hi cap l’imperi del fort con­tra el feble, l’estepa i l’udol dels llops.