PP-Comuns

Llançar-se a l’abisme és suïcidar-se, això és el que ha fet el PP des que va desautoritzar la voluntat del poble de Catalunya. Propi d’enzes és violar el dret dels catalans en el referèndum de l’Estatut; irracional és anar contra el vot dels diputats al Congrés espanyol, la voluntat popular estatal, i surrealista basar-se per fer avortar el desig dels catalans en un grapat de jutges, il·legals la meitat i desautoritzats, del Tribunal Constitucional. Tan clara com cega ha estat i és la premsa de la caverna –d’El País a La Razón o El Mundo– en no veure el mal terrible que van fer al Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya. La cirereta: tot això en ple govern del PSOE.

Un govern suïcida és aquell que d’un problema polític –la demanda majoritària del poble de Catalunya– el converteix en un procés judicial en mans d’una justícia sense suport de la gent més enllà de l’espantall, sí, espantall, d’una Constitució votada fa 40 anys sota l’ombra fosca i amenaçadora d’un exèrcit d’arrel franquista.

Un govern suïcida que posa en perill el propi ser del seu estat. Si hom fa front a un problema polític i busca solucions, el focalitza i tracta de veure-hi una sortida, interessada, però se la juga. És el que van fer Anglaterra a Escòcia o el Canadà al Quebec. Si ho deixa dins del marasme laberíntic d’Estat sord i mut, tan complex com l’espanyol, fa igual com van fer els països de l’Est del món excomunista, el resultat és sabut. L’Estat fa implosió i es destrueix a si mateix. Cas de l’URSS o l’ex-Iugoslàvia.

Darrere el PP hi ha només ideologia i doctrina. Res de sensibilitat política. El procés dels Comuns s’hi assembla molt. Més del que sembla. Ells, sords i muts davant d’un fet històric, de moment únic en la història de la Humanitat. Des del 2010, manifestacions de milions de persones en un poble de 7,5 milions d’habitants. El somni de les masses al carrer que sempre havien pontificat des del PSUC exemplar i digne partit de l’antifranquisme, amb una base social que els seguia molt per damunt de la simpatia o no al simbolisme de la falç i el martell, fins a la continuada apel·lació als moviments socials que han predicat i proclamat des dels Indignats fins a Podem. Ara, però, no hi són ni se’ls hi espera.

La raó és simple i complexa a la vegada. El clam del poble de Catalunya ha estat espontani, la societat catalana ha encapçalat el moviment dins el qual ha creat els seus caps de brot ocasionals. Canviant-los quan ha tocat o, si no, donant confiança a tal o qual quan ha estat necessari, així de Mas a David Fernàndez, d’Oriol Junqueras a Carme Forcadell.

Els Comuns no hi són perquè no poden ser ells els qui dirigeixin el moviment. Així de simple. Els comuns no hi són pel fet de tenir una direcció que no palpa el carrer. S’han fet, com sempre han fet en la història contemporània de Catalunya, buròcrates de partit, intermediaris d’ideologia, no està en el seu ADN deixar el pensament lliure a les masses, als moviments socials, a la població. “De l’hegemonia a l’autodestrucció”, del PCE a Espanya, com expliquen Carme Molinero i Pere Ysàs, gens sospitosos de ser-ne contraris.

Com el PP es llancen a l’abisme. Recorda allò que deia l’històric dirigent del PSUC López Raimundo, en l’època final del partit: val més ser quatre ortodoxos units en la fe comunista que no una multitud heterodoxa sense direcció de l’aparell central.

Els votants se n’aniran, els dirigents, però, continuaran amb la fe. Al PP, massa Opus Dei, els Comuns via ser l’Opus Roig. Ideologia, religió espiritual o laica per damunt de tot. Uns i altres perdent per la fe el que altrament han guanyat fent oposició. Saben sumar els dirigents dels Comuns o del PP? Entenen d’aliances sense majories? A Espanya o Catalunya. A Badalona o Barcelona? Tot fa creure que no. La base social viu el dia a dia, els saltarà per damunt. Partit Popular i Comuns, junts amb C’s i PSOE, equipats amb el tricorni. Qui ho havia de dir!