Pau i terror

Com cada juliol, la Uni­ver­si­tat Inter­na­ci­o­nal de la Pau orga­nitza a Sant Cugat el seu curs d’estiu. Aquest any tracta d’una qüestió difícil d’ana­lit­zar i de pair: política i ter­ror. Sabem que l’objec­tiu de la política és subs­ti­tuir la violència per la paraula, el pacte i la nego­ci­ació. Resulta ben oportú mirar de cara aquest fenòmens, que tant han col­pit Europa i que, de manera més greu però menys impac­tant per nosal­tres, està des­tros­sant països i per­so­nes que ens que­den, geogràfica­ment i emo­ci­o­nal­ment, més llu­nyans. Part del greu pro­blema que plan­teja el ter­ro­risme actual és que no hi ha cap lògica apa­rent­ment com­pren­si­ble, ata­cant la població civil. Població civil. Res­pon­sa­ble? En països democràtics, res­pon­sa­bles del seu vot i de les polítiques pro­pe­res. Però no sem­bla que ho siguin de les grans deci­si­ons glo­bals ni de tot allò que els més pode­ro­sos ama­guen. I és sos­pitós. Perquè el ter­ro­risme actual –actuï on actuï– ser­veix molt bé els interes­sos d’uns pocs. La màscara ideològica reli­gi­osa amaga enor­mes bene­fi­cis econòmics i de poder: en pri­mer lloc, per a aquells que pro­mo­uen les acti­vi­tats ter­ro­ris­tes; i també, per a molts que, apa­rent­ment, les com­ba­ten. La indústria arma­men­tista es bene­fi­cia de la por i la demanda de segu­re­tat de la ciu­ta­da­nia, i els governs aug­men­ten pres­su­pos­tos de des­pesa mili­tar, que millo­ren els bene­fi­cis de les indústries d’arma­ments. Les empre­ses de segu­re­tat, les matei­xes que sovint pro­por­ci­o­nen vigilància a les fron­te­res, con­cer­ti­nes, murs cada cop mes alts, també “exter­na­lit­zen” exèrcits. Les màfies s’enri­quei­xen amb els que fugen de les guer­res o atemp­tats, tra­fi­quen amb per­so­nes i ens temem que com­pren i venen éssers humans... I men­tres­tant, molts diri­gents polítics man­te­nen o obren rela­ci­ons amis­to­ses amb països que direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment donen suport a violències i vul­ne­ració dels drets humans. No és, tot ple­gat, un gran negoci, ben cohe­rent amb aquest capi­ta­lisme des­fer­mat, sal­vatge que com­pra i ven per­so­nes, drons, ven­tres, infants... i que està pene­trant arreu? Alhora, l’ambigüitat, el doble llen­guatge polític i la comu­ni­cació d’alguns mit­jans deixa anar un tuf verinós que aug­menta la des­con­fiança envers el dife­rent, la por a l’altre –sovint víctima del mateix ter­ro­risme que aquests pocs i pode­ro­sos explo­ten amb tan­tes i ama­ga­des com­pli­ci­tats.

Què cal fer?, ens pre­gun­tem molts. És impor­tant estar infor­mat, saber els orígens de tants de mals. Però alhora ens cal mirar i explo­tar tots els recur­sos, no tan sols mate­ri­als i polítics, sinó aquells que la experiència històrica ens ofe­reix: mane­res d’anar avançant en els drets humans que han tin­gut èxit. Sota dife­rents for­mes, amb altres ins­tru­ments, sem­pre s’ha hagut de defen­sar les per­so­nes dels depre­da­dors. Ens cal recor­dar exem­ples de reso­lució de pro­ble­mes amb eines paci­fi­ques. I en aquests moments pre­ci­sos s’ha de donar suport als que sal­ven vides en perill, als que aju­den, als que pro­mo­uen la pau, el diàleg i la millora de con­di­ci­ons de vida i d’igual­tat arreu del món. S’ha d’aco­llir. I s’ha de fer una polític sense ambigüitats. La decència és pos­si­ble. Exis­teix.