Directes a l’1-O

Els can­vis de con­se­llers i totes les acci­ons que durà a terme el govern d’ara enda­vant tin­dran com a prin­ci­pal objec­tiu que els cata­lans puguin votar l’1 d’octu­bre. Pos­si­ble­ment els can­vis, la recerca de polítics total­ment com­pro­me­sos amb l’objec­tiu final i, sobre­tot, dis­po­sats a accep­tar totes les esco­me­ses de l’Estat, es podrien haver cul­mi­nat abans. Però, també pos­si­ble­ment, tot­hom al govern espe­rava, en va, com s’ha vist, un gest polític des de Madrid. Mari­ano Rajoy ni s’ha dig­nat a rebre els impul­sors del Pacte Naci­o­nal per al Referèndum. Ni a rebre’ls. I, per tant, som en una altra fase, la de la uni­la­te­ra­li­tat i les seves con­seqüències, per al govern català i per a l’espa­nyol, el que no ha estat capaç, en els dar­rers set anys, de donar una res­posta política al con­flicte, el que només ha jugat a atiar-lo i el que haurà d’expli­car amb qui­nes armes atura el referèndum, si és que acon­se­gueix atu­rar-lo.

El gran exer­cici d’uni­la­te­ra­li­tat d’aquesta set­mana, però, no ha estat pas al Palau de la Gene­ra­li­tat. L’ha pro­ta­go­nit­zat un sec­tor de Cata­lu­nya en Comú, el mateix que en la reunió de la dar­rera coor­di­na­dora naci­o­nal va deci­dir reti­rar un docu­ment que dema­nava que no s’anés a votar l’1-O per la manca evi­dent de suports. Aquest grup, for­mat bàsica­ment per exmem­bres d’ICV addic­tes a l’statu quo, l’han fet públic, pot­ser en un intent, a parts iguals, de des­gas­tar els par­ti­da­ris del ple­bis­cit i els seus pro­pis com­panys de Cata­lu­nya en Comú. No tot­hom accepta que sigui Ada Colau i Xavier Domènech qui mar­quin els tem­pos en el nou par­tit. I tre­uen el caparró –segons les vota­ci­ons inter­nes, són mino­ri­ta­ris– per on poden.

La remo­de­lació del govern també ha des­fer­mat les tra­ves­ses sobre el grau de com­promís amb el procés del PDe­CAT, igual que es va posar en dubte fa uns quants mesos el d’ERC. Hi ha qui juga a fer teo­ries estra­nyes (par­ti­dis­tes), però tots dos par­tits saben del cert que, a hores d’ara, no hi ha marxa enrere i que fla­que­jar només vol­dria dir cavar la seva pròpia tomba política. Perdríem un referèndum i uns anys, cert, però algú aga­fa­ria el seu relleu i aca­ba­ria la feina. Sense ells, és clar.