Comparació odiosa

Aquest diumenge, més de set milions de veneçolans van desafiar el govern de Nicolás Maduro i van votar en contra de la reforma constitucional que prepara el règim. Desafiament, perquè aquesta consulta no tenia el reconeixement de les autoritats ni, per descomptat, de l’organisme que fa les funcions de junta electoral a Veneçuela. Senzillament, els partits de l’oposició van tirar pel dret per saber si els seus conciutadans estaven d’acord o no amb una proposta de Nicolás Maduro.

Els veneçolans, per ceret, van votar en unes urnes de cartró on apareixia la frase “El poble decideix”, sense que els que aquí sempre se’n riuen de les nostres no badessin boca.

Aquí volia anar. El que més em va cridar l’atenció és que aquest acte de desobediència a les lleis constitucionals de Veneçuela va ser saludat per determinada premsa i alguns tertulians de Madrid com una acció valenta en favor de la llibertat. I per què em va cridar l’atenció? Doncs perquè aquesta és la mateixa premsa i els mateixos tertulians que neguen als catalans el dret a expressar la seva opinió sobre com ha de ser, en el futur, la relació del nostre país amb Espanya.

És a dir: el que és bo per als veneçolans no ho és per als catalans. El que en un país és un exercici de llibertat, en un altre és un autèntic cop d’estat. Davant aquesta contradicció, els defensors del referèndum veneçolà –i detractors del català, per descomptat– sempre troben resposta. Ens diuen ara que la Constitució veneçolana permet aquesta classe de consultes.

Vaja, no esperava sentir-ne una altra. Perquè resulta que la Constitució espanyola també ho permet. I si no, que ho preguntin a tots els juristes que han hagut de patir represàlies fulminants del poder espanyol per haver afirmat que una lectura generosa de la Constitució sí que admet el referèndum. O que hi ha alternatives legals.

Doncs no. Hi ha un corrent d’opinió que no en vol ni sentir a parlar. És el mateix corrent d’opinió que entén qualsevol relació política com un joc de vencedors i de vençuts.