Deixar-ho estar

Ara que ja han deixat clar el seu dret a lapidar un moviment democràtic com el sobiranisme català; ara que han negat al poble català l’exercici del dret a decidir el seu futur amb o sense Espanya; ara que han exercit el seu dret a reprimir els que posen urnes perquè la gent voti; ara que han defensat al segle XXI allò que un Borbó absolutista es va inventar al segle XVIII (la sobirania espanyola i la seva unitat) per la gràcia de Déu i el dret de conquesta; ara que miren cap a una altra banda davant el saqueig del rival polític; ara que han arrelat el mal rotllo i la por entre polítics, funcionaris, proveïdors, empresaris, voluntaris i ciutadans en general; ara, ens diu Miquel Iceta que tot això no cal que passi, que hi ha alternativa, que es pot reformar la Constitució, negociar les 46 demandes del govern de la Generalitat, desenvolupar l’Estatut, renegociar el sistema de finançament, la inversió en infraestructures i el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. Dels autors de “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña”... y si te he visto no me acuerdo..., ara ens arriba “la solución política para Cataluña”. És que han hivernat els últims deu anys? Han esborrat de la ment els últims 40? Els últims 300? Parlen realment de pactar Constitució, Estatut, finançament, deutes, greuges històrics, inversions o la llengua amb qui té la paella pel mànec i el dret de sentenciar, reinterpretar o simplement incomplir impunement qualsevol cosa que hagi pactat amb els catalans? No és un escàndol la proposta, sinó que tinguin la barra de fer-la. Ja no és només per la credibilitat del PSOE de Felipe, Guerra i els barons; ni per la d’aquesta Espanya centralista i colonial del PP, de C’s, de la catalanofòbia, de les clavegueres, del dèficit fiscal i del cafè per a tothom..., perquè fa temps que totes dues estan a les catacumbes. Ara, òbviament per pragmatisme, però sobretot per dignitat, després de tant d’engany, tanta explotació, tant d’insult, tant de menyspreu i tant tallar les ales, l’última cosa que Catalunya es pot permetre és deixar-ho estar.